Data: 18 de gener de 2026
Estimats amics i amigues:
Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’esperança que us dóna la vocació que heu rebut (cf. Ef 4,4), escriu l’apòstol Pau a la comunitat d’Efes. Aquest mateix sentir ens congrega per celebrar, com cada any, la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Una data en què l’Esperit ens torna a convocar —en un mateix cenacle— per recordar-nos que Déu no es fragmenta ni es divideix: estima i es deixa estimar sense mesura i sense condició, fent-nos plenament u en el seu Amor. Perquè, davant de qualsevol diferència, estem cridats a una sola esperança, a una veritat que brolla del més profund de l’Evangeli i que batega en el fons del misteri cristià.
La unitat dels cristians és un do per a l’Església i una condició sine qua non per a la credibilitat de l’Evangeli. Sant Pau coneixia perfectament d’on naixien les fragilitats i les fractures de les primeres comunitats; per això, les seves paraules apel·laven a la unitat cristiana, aquella que neix de la fidelitat a un mateix Senyor. Abans de ser signes vius d’una Tradició, som Cos de Crist, i abans de pronunciar diferents llenguatges teològics, respirem un mateix alè. La Paraula ens recorda, una vegada i una altra, que la diversitat no és una amenaça quan brolla d’una mateixa arrel. El cos té molts membres, i cadascun és necessari per a una funció determinada; per tant, cap no pot dir a l’altre: «No em fas cap falta» (cf. 1 Cor 12,21). Cap Església no pot oblidar que viu unida a les altres per la sang del mateix Crist.
El Senyor Jesús, en l’hora més difícil de la seva vida, no es va aferrar al poder, ni a l’èxit, ni a la glòria. Només va demanar unitat, perquè era conscient que un cristianisme dividit no pot anunciar, de cap manera, el Déu de la comunió: « Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat.» (Jn 17,21).
La unió a la qual aquesta setmana ens convoca l’Església no s’ha de viure només uns dies concrets per, passat un temps, deixar-la caure en l’oblit. Ser una mateixa Carn és la llavor que Déu cultiva en el nostre cor com un exercici constant de pregària compartida, de caritat cristiana, d’esperança activa.
Sant Agustí ens recordava que «en allò essencial, unitat; en allò dubtós, llibertat; i en tot, caritat». I sant Joan Pau II afirmava amb força profètica que el compromís ecumènic és una exigència del seguiment de Crist. La unitat només pot construir-se caminant junts, perquè allò que ens uneix és infinitament més profund que allò que ens separa. Que l’Esperit ens condueixi a la plenitud de la comunió, perquè el món —en veure’ns— cregui, perquè l’Evangeli resplendeixi amb el nostre testimoni i perquè l’Església sigui signe creïble de l’amor trinitari. Perquè hi ha un sol cos i un sol Esperit, i en Déu una sola esperança que no defrauda.
