Data: 18 de gener de 2026
A tothom li ha passat. Hi ha escenaris vitals que ens treuen la son. «Com faré això? Com anirà aquesta proposta? Com explicaré allò que em porta de corcoll?». En aquests temps plens d’incerteses, se n’hi suma una més: la pastoral. Equivocar-se és humà. No agrada, és incòmode. Evitar l’error i instal·lar-se en un quietisme pastoral revestit d’una falsa prudència pot ser mortífer. Voldria, doncs, en aquesta jornada de la Infància Missionera i l’inici de l’Octavari de Pregària per la Unitat dels Cristians, aprofundir en aquella expressió ben coneguda: «passar la nit del lloro».
La dita ens recorda que, de vegades, no hem pogut dormir. Hi ha maldecaps que ens acompanyen tota la vida, i alguns arriben a inquietar-nos molt. De fet, però, les preocupacions provenen d’un acte de responsabilitat. Això és el que voldria aprofundir. El terme responsabilitat no està de moda; tothom reclama els seus drets i oblida una mica els seus deures, les seves responsabilitats. Els qui són conscients del que viuen poden tenir, amb facilitat, un zel intens i òptim, que els convida a ser conseqüents. Reclamo que, en la nostra missió, tinguem aquest atac de coherència entre el que diem, el que fem i el que proposem.
Aquest desig de viure la comunió entre germans cristians provinents de diferents confessions provoca neguits. El dolor que provoca la manca d’unitat és cert i no agrada. Viure la unitat en la diversitat és un repte molt actual. De la mateixa manera, el fet d’entendre tota la nostra vida com a missió, des de la infància, també és un gran desafiament que ens convida a madurar, cadascú al seu ritme, sense oblidar que tots som capaços de rebre i comunicar l’Amor de Déu.
Per què, doncs, angoixar-se quan les propostes missioneres no arriben a bon port? O, encara més, per què trigar tant a gaudir del do de la comunió? La vida que persegueix el do de la comunió passa per moments de creu, de silenci, de purificació; passa per aquelles nits fosques de l’ànima de què parlava sant Joan de la Creu.
Que ningú es menysvalori perquè acumuli més fracassos pastorals que èxits (concepte a revisar); que ningú s’atabali si les dificultats creixen; que ningú pensi que no serveix per a ser missioner o signe d’unitat. Aquelles nits del lloro són les bones nits en què podem repensar plantejaments, intuïcions i accions.
Benvingudes siguin les dificultats. Ens aporten un to de realisme que, de ben segur, no ens esperàvem, però que necessitàvem. No ho dubto. Déu no ens ofereix reptes insuperables. Resoldre la nostra pastoral en dos dies no és cosa ni habitual, ni recomanable, ni saludable. Tot demana el seu temps i, per tant, algunes nits fosques.
I encara més. Cal tornar a insistir sempre, per a qualsevol plantejament missioner, en la importància de buscar la complementarietat entre diversos factors, des dels circumstancials fins als personals. Les complexitats, en certs moments, no ens faciliten el descans, però ens apropen amb més cura a la realitat. Els qui són com lloros, repeteixen les coses sense esma: això és decadent. Els qui, per un excés de responsabilitat, passen nits i més nits com lloros —és a dir, sense dormir, bloquejats i tancats en els seus tretze, sense demanar ajuda— viuen capficats. Demanem, doncs, el do de la comunió; acceptem l’aportació missionera de tots els cristians, des de la mateixa infància. Així entreveurem, no ho dubto, un futur renovat.
