Data: 18 de gener de 2026
Quan Ara Malikian toca, el violí no és només so: és moviment. El seu cos dibuixa cada compàs; el pas, la pausa i l’arc converteixen la melodia en vida. Així imagino l’ecumenisme sota el lema d’enguany: Un sol cos i un sol Esperit, tal com una és l’esperança a la qual heu estat cridats (Ef 4,4). No és un eslògan: és una coreografia de l’Esperit on el Cos de Crist aprèn a respirar unit, a fer de la diferència un accent que enriqueix.
La unitat no és immobilitat sinó polifonia en moviment. Com en un concert, on els timbres diversos es busquen i s’abracen, les nostres tradicions poden trobar un tempo comú, l’esperança. Quan la fe es deixa conduir pel ritme de l’Esperit, la diversitat no competeix, dialoga. És la bellesa del “contratemps” que Malikian transforma en gràcia: allò que semblava xoc esdevé harmonia.
Olivier Clément parlava d’un ecumenisme de l’amistat: la veritat que es fa bella perquè es fa caritat; la proximitat que afina més que mil discursos. Amistat vol dir escoltar fins que l’altre ja no sona “estrany”, sinó necessari. En l’amistat, la unitat deixa de ser meta llunyana i es torna música compartida, un cant senzill, un silenci fecund, un gest de confiança.
Que el Cos de Crist a Sant Feliu de Llobregat es mogui com aquell violí que travessa l’aire amb llibertat, pas endavant, pas cap a l’altre, pas cap al poble que espera signes de comunió. Respirem amb dos pulmons, l´Església de l´Orient i l´Occident, perquè la mateixa esperança que és Crist ens crida a sonar junts. Quan l’Església es deixa portar per aquest moviment, el temple esdevé escenari de reconciliació, i les ciutats, auditoris d’esperança. I quan les paraules callen, que parli la confiança. Com deia Frère Roger de Taizé: «Déu és amor. Si només poguéssim comprendre aquestes tres paraules, aniríem molt lluny, molt lluny». «Déu només pot estimar».
Si com a cristians respiréssim en un sol cos i un sol Esperit, com l’arc d’Ara Malikian que fa vibrar totes les cordes en un violí, la nostra esperança es tornaria audible.
