Data: 25 de gener de 2026
Benvolguts amics i amigues:
Com una respiració insondable de l’Esperit que ens crida a deixar-nos guiar lentament pels braços pietosos del Pare, celebrem avui el Diumenge de la Paraula de Déu. El tema que ens convoca —«Que la Paraula de Crist habiti en vosaltres» (Col 3,16)— és una invitació a deixar que Déu faci de la nostra vida la seva estada, el seu misteri, el seu refugi. El Verb desitja habitar en nosaltres com aquell qui troba casa, repòs i llar.
A través d’aquesta solemnitat, tenim l’oportunitat de retrobar-nos amb una veu viva i profunda, capaç de travessar el soroll del món i de pronunciar amb tendresa el nostre nom. Perquè allà on la Paraula habita, la fe no es marceix, l’esperança no s’apaga, la caritat troba nous camins de salvació. El Verb surt al nostre encontre per deixar-se llegir per dins, per transformar cada frase seva que neix a les nostres goles i mor en el cor d’aquell qui l’escolta, per engendrar la vida i el seu sentit.
Els Evangelis, versicle a versicle, ens mostren que Jesús no només és la Paraula, sinó que la predica a temps i a deshora. Quan parla, els cors s’encenen; i quan calla, el seu silenci continua expressant el llenguatge de l’amor. En el camí d’Emmaús, els deixebles no reconeixen la veu del Ressuscitat fins que Ell els explica les Escriptures i parteix el pa (cf. Lc 24,13-35). Al Cenacle, és enmig dels apòstols, però la por els enterboleix els ulls i la seva veu necessita dir: «Pau a vosaltres» (cf. Jn 20,19). I vora el llac, a trenc d’alba, parla des de la riba estant i ningú no sap que és Ell fins que la Paraula torna a ser fecunda i el deixeble estimat clama: «És el Senyor» (cf. Jn 21,7).
Així actua Déu: primer parla amb tendresa i després fereix dolçament el cor. I només aleshores es deixa reconèixer. La Paraula obre els ulls, eixampla l’ànima i retorna el sentit al camí; creix quan passa de l’oïda al cor i del cor a les mans. Però, per a això, necessita espai, recolliment, quietud. Aquest misteri esdevé avui principi, horitzó i plenitud en la X Setmana de la Bíblia que també commemorem a la nostra diòcesi. En cadascuna de les seves pàgines batega un rostre, una història d’amor, una promesa fidel, fins i tot quan nosaltres fallem. L’Església no pot viure sense la Sagrada Escriptura. Déu no crida des de dalt de tot: s’inclina, conversa, es fa infinitament proper; ens parla com un pare que coneix les nostres ferides i, tanmateix, no es cansa d’escriure esperança en la profunditat de les nostres pupil·les.
Que Maria, la dona de l’escolta, la qui «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lc 2,19), ens ensenyi a acollir la Paraula amb humilitat i fidelitat. I que l’Esperit Sant faci de la nostra Església una casa oberta a la Paraula, i de cadascun de nosaltres un evangeli viu, escrit amb la tinta inesborrable de l’amor.
