Data: 1 de febrer de 2026
En d’altres ocasions, hem fet referència a la complexitat del nostre món. Hi ha situacions que ni el millor guionista seria capaç d’imaginar. Els problemes existeixen, han existit i seguiran existint. Cadascun d’ells pot ser motiu de creixement, perquè ho són, encara que ens deixin el cos nafrat. Però, atenció! Els problemes no cal anar-los a buscar: «qui no vulgui pols, que no vagi a l’era».
Com ha d’afrontar un missioner les dificultats? Hauríem d’especificar de quina problemàtica es tracta, però, dit en un sentit genèric, què cal tenir en compte quan un comença la missió? Quins criteris validen els nostres plantejaments pastorals? És d’allò que us vaig parlar un dia: què vol dir per a nosaltres la paraula «èxit»? De quin triomf parlem els seguidors de Jesús? (Si és que en parlen o n’han de parlar.)
El papa Francesc afirmà que molts cristians feien cara, a vegades, de pomes agres, és a dir, que tenien més cara de Quaresma que de Pasqua. Si ho deia… El cert és que avui la cantarella de la queixa està molt estesa. Tothom ploriqueja per una cosa o per una altra. Hi ha motius, de vegades, molt raonables, però no sempre. No vull pas rebaixar el to d’algunes denúncies de clara injustícia social, però de vegades hi ha laments que no toquen ni quarts ni hores.
Alguns afirmen que la nostra activitat pastoral ha de poder desvetllar un sentit crític. És cert. El fet de pensar és un exercici que s’ha de fer sempre, especialment quan ens trobem amb dificultats. L’«èxit», doncs, té molts matisos. Cal promoure escenaris on poder repensar, perquè al costat de la bonança de l’èxit descobrim que la vida cristiana passa pel sedàs de la creu, cada dia. Amb tot —i això és molt important!—, una vida espiritual saludable no cerca la creu, sinó que l’accepta. Això és el que volia compartir. La creu, és a dir, els revolts complexos de la vida, es descobreixen tal com venen: no els anem a buscar. Sabem que hi són, però no els volem. El perill tant es detecta en aquells que pensen i viuen el cristianisme com un problema continu, i una mena de cursa d’obstacles, com en aquells que s’han tancat en una bombolla idíl·lica i irreal, en un món que no respon a la realitat.
El missioner, doncs, és algú que prega i, sense oblidar les seves arrels, entoma el repte de rellegir la seva vida des de l’òptica de Déu. La pregària és un respir intens i serè de primer ordre. Qualsevol cristià ha de cercar els espais i els moments per fer més fluït el diàleg amb Déu i, per tant, l’escolta atenta de la vida. Pregar ajuda a trobar el rumb i el sentit de cada instant. La pregària ens fa descobrir la proximitat de Déu. El primat de l’oració, si no volem reduir la missió a un pur activisme, és bàsic. A més a més, la pregària ben feta no aïlla el missioner del món ni situa la missió en una esfera estranya, incomprensible. La vida d’oració vol reconduir els laments i queixes en lliçons, lloances i accions de gràcies.
Senzill: hem d’aprendre a ser amants de la pregària. Hauríem d’endinsar-nos en la missió a través de la vessant artística del diàleg amb Déu: Ell ens parla i nosaltres l’escoltem. Així podrem convertir els dolors del fracàs i de la decepció en lliçons de vida. La pregària no ens convidarà mai, si és veritable, a fugir o abandonar la realitat. Algú que tira endavant la seva missió no ho fa amb tristesa ni amb ganes de queixa, sinó confiant plenament en l’amor inesgotable de Déu, perquè ja és ben sabut per tothom que qui no vol pols, no va a l’era.
