Data: 15 de febrer de 2026
Em refereixo a la novel·la amb el mateix nom, obra de Katherine Kressmann, publicada el 1939, sota pseudònim pel fet de ser una dona. Explica la història d’en Martin —d’origen alemany— i en Max —de creença jueva—, amics i socis en el món de l’art, establerts a Califòrnia. L’any 1932 en Martin decideix tornar a Alemanya amb la seva família. En aquest moment, comença un intercanvi de cartes on aviat es perfila l’ombra de la situació política alemanya. D’una forma gairebé invisible, en un in crescendo sostingut i fatídic, l’intercanvi epistolar va mostrant el canvi progressiu de la ment i el cor. Imperceptiblement, aquella adreça volguda i estimada per l’amic, es va convertint en desconeguda. Hi ha frases aterridores, com quan en Martin li explica els canvis a la nova Alemanya: «La meva esquena i les meves espatlles se sumen al nou gran moviment […]. Dius que perseguim els homes de pensament liberal, que destruïm biblioteques. Hauries de despertar-te i abandonar el teu sentimentalisme ranci […]. Alemanya alça ben enlaire el cap entre les nacions del món. Segueix el seu Gloriós Lídercap al triomf. ¿Què en pots saber d’això, tu, que només seus i somies? Mai no has conegut un Hitler. És una espasa nua. És una llum blanca, però tan calenta com el sol d’un dia nou» (p. 40-41). Cap a la fi, li demana que en Max no li escrigui més. A més, en Martin, amb una cruesa absoluta, li explica que no ha ajudat la germana d’en Max, la Griselle, pel sol fet de ser jueva. I ho justifica dient que era una ximple, que no havia d’haver tornat mai a Alemanya (p. 51-52). I acaba la mateixa carta dient: «Estem donant forma a una nova Alemanya. Aviat demostrarem grans coses al món, guiats pel nostre Gloriós Líder» (p. 53).
El llibre conté una valuosa «Nota final», on s’exposa la motivació original per escriure la història: «Poc temps abans de la guerra, uns amics meus alemanys, cultes, intel·lectuals, amb bon cor, van tornar a Alemanya després de viure als Estats Units. En un període molt curt, van convertir-se en nazis fanàtics […]. Com pot ser que passi una cosa com aquesta? […]. Vaig començar a investigar Hitler i […] el que vaig descobrir era terrorífic. I el que més em preocupava era que a Amèrica del Nord ningú no era conscient de què passava a Alemanya. Els polítics deien que els afers d’Europa no eren cosa nostra i que Alemanya ja anava bé» (p. 73-74).
I ara em pregunto: Som conscients que, en els moments actuals, ens podem estar topant amb esculls semblants? No acceptem ni estimem el qui és diferent i cerquem les culpes del que està passant en l’altre, sense escrutar el propi cor. No hem entès la sentència de Jesús: «No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur, només allò que surt de l’home el fa impur» (Mc 7,15). En canvi, determinades sentències planeres i simples, que culpabilitzen l’altre de tots els mals, resulten més atraients i enganyoses. N’hi haurà prou que un líder vagi al davant i n’aglutini els conceptes. I el que comença amb unes urnes mal encarades, acaba amb el so maleït dels tancs, o avui amb l’acció dels drons i els míssils. Els seus fabricants ja se’n freguen les mans.
Ben vostre,
