Data: 15 de febrer de 2026
Continuem la nostra reflexió sobre la missió. Ho sabem prou: la missió no pot viure únicament de fórmules del passat. Ens cal, sempre, afrontar la realitat que tenim al davant, aquella que existeix amb tots els ets i uts. Aquest, diguem-ne, propòsit realista ens aboca a una experiencia molt humana: em refereixo al fracàs. El sofriment pastoral existeix, i té molt a veure amb la poca activitat que de vegades som capaços de generar, o bé amb l’escassetat de fruits que recollim, o bé amb els errors dels nostres plantejaments. Les equivocacions són una realitat. Els antics deien: «Errare humanum est». –Què en fem, de les errades?
La sensatesa, és a dir, el fet d’acceptar el repte personal de madurar, ens demana que siguem homes i dones sincers, valents i coherents per admetre les pròpies faltes. És en aquesta línia que ens endinsem en la dita d’avui: «Qui té boca s’equivoca».
Avui hem de superar els nostres esquemes mentals que somien una missió efectista. L’art de proposar l’evangeli, d’acompanyar les persones i d’esperar amb esperança demana paciència, capacitat per fer una anàlisi profunda de la realitat i fe per desenvolupar amb habilitat una lectura creient del momento present. Però, tot i això, som humans i ens equivoquem. Ja sabeu de què us parlo.
No ens agrada fracassar. Considerem que els desgavells del món ja són prou com per haver d’afegir-hi els propis desencerts. La missió ens situa, en moltes ocasions, davant d’esdeveniments desbordants que ens fan adonar dels nostres límits. Que savi és reconèixer els nostres topalls. No ho sabem tot, no ho tenim tot, no ho podem tot. Es tracta d’una visió que vol apropar-se a la sinceritat i a la humilitat. Tot i aquesta defensa pròpia, seguim cometent errades.
Ara bé, quan les reconeixem, l’escenari canvia. La missió demana avui, com sempre, molta humilitat. L’evangeli no s’imposa, es proposa. I si ens equivoquem, com de vegades succeeix, tornem a recomençar. La missió resta sempre renovada per aquesta capacitat d’identificar les dificultats i, així, poder traçar itineraris més adients per a cada cas.
No volem pas beneir qualsevol acció missionera perquè sí. Com a testimonis de Jesucrist, som convidats a viure honradament, sempre i en tot moment. No diguem més del compte. Siguem justos amb les nostres paraules. No com a mesura de precaució, falsa prudència o por, sinó per humilitat, per honradesa i per capacitat constructiva. Els cristians ens equivoquem. Els humans cometem errades, i ens cal reconèixer que provenen de les nostres desmesures. L’escriptora Mary Shelley, en la seva obra Frankenstein o el modern Prometeu, ens ofereix el testimoni de la desmesura humana i fa evident l’error de voler construir la vida humana pel camí de la supèrbia.
Vet aquí, doncs, que adonar-nos de les nostres limitacions ens situa en el bon camí de l’honradesa i, per tant, en la possibilitat d’oferir una missió emmarcada en el context de la sinceritat. Certament, al llarg de la nostra vida cometrem i viurem situacions que generen equívocs, perquè nosaltres tenim límits. Adonar-nos-en és oferir el bon testimoni de qui vol créixer amb humilitat, amb honradesa, amb coherència. I encara més: l’amistat que ens ofereix Jesús és tan intensa i tan plena, que no s’avergonyeix ni ens avergonyeix quan hem estat dels qui hem reconegut el nostre error.
