Data: 1 de març de 2026
Estimats amics i amigues:
Ahir, a Lleida, les diòcesis amb seu a Catalunya vam viure una trobada interdiocesana marcada per la gratitud, l’esperança i el discerniment. No va ser només una trobada: va ser un gest eclesial, un signe, un ressò viu del Congrés de Laics de 2020 i del camí sinodal que l’Església universal recorre com qui aprèn, pas a pas, a escoltar de nou la veu de l’Esperit.
Tot allò que vivim com a Poble de Déu no pot quedar tancat en la memòria d’un sol dia, perquè l’Església no s’entén des dels esdeveniments, sinó des dels processos. I el Sínode és una manera d’habitar el temps, de resseguir les petjades que un dia vam fer per donar-los un altre to, un altre sentit, un altre caire. Per això, estem cridats a fer de cada dia un sínode, de cada jornada una pregunta oberta a l’Esperit, de cada decisió un acte de discerniment que ens acosti més al cor de Crist.
Discernir és deixar-nos mirar per Déu; és obrir les finestres de l’ànima perquè la seva Paraula travessi les nostres certeses, purifiqui els nostres desitjos i ens retorni a l’essencial. Com ens recorda l’Evangeli: «L’Esperit de la veritat us guiarà cap a la veritat plena» (Jn 16,13). Sense discerniment, l’Església esdevé soroll; en canvi, quan transita pel camí de l’escolta, es converteix en una veritable llar.
Caminar junts i en comunió és una veritat teològica, perquè no podem oblidar que els cristians som un sol cos abans que una simple organització. Som un cos viu en què cada membre és necessari i ningú no és imprescindible. I en aquest cos, el laïcat no constitueix una perifèria sense identitat. El laic és el cor que batega en la quotidianitat, la sang que circula per les venes de l’Església, la vida que arriba als confins on, de vegades, ningú més no arriba; és la presència de Crist en aquells horitzons difícils on l’Església s’hi juga del tot la seva credibilitat.
Allà on s’estima, es treballa, es pateix, es decideix i s’espera, allà hi és l’Església: a la llar, a l’escola, a l’hospital, a la fàbrica, en el món de la cultura, de l’economia, de la política i de la vida social. Allà on la fe no es proclama amb paraules, sinó que s’encarna en gestos, opcions i fidelitats silencioses. Quan els carismes són reconeguts i acollits, l’Església respira, acull i s’eixampla; però quan són silenciats, l’Església s’empobreix lentament. Demanem la gràcia de continuar fent de cada dia un sínode viu, perquè puguem dir amb veritat que una Església que discerneix unida és una Església que es deixa ferir per la realitat i guarir per l’Evangeli.
