Data: 15 de març de 2026
Aquest diumenge es llegeix el segon dels relats de l’Evangeli de Sant Joan que us deia la setmana passada, i se’ns presenta Jesús com la llum del món. El relat del cec de naixement (Jn 9,1-41) és una de les pàgines teològiques més denses de tot el quart Evangeli. No és només una curació: és una revelació progressiva de la identitat de Jesús i, alhora, un judici espiritual sobre la manera com l’ésser humà es relaciona amb la llum.
Davant un home cec de naixement, els deixebles formulen la pregunta típica de la teologia retributiva: «Rabí, qui va pecar, ell o els seus pares, perquè nasqués cec?» La pregunta no és innocent. Pressuposa que el sofriment és sempre conseqüència d’una culpa. Jesús desmunta radicalment aquest esquema: «Ni ell ni els seus pares no van pecar; és perquè es manifestin en ell les obres de Déu.» Aquí no hi ha una explicació causal, sinó una orientació teològica: el dolor no és el lloc del càstig, sinó el lloc possible on pot actuar la mà de Déu. El cec no és un problema per explicar, sinó una història per salvar. La mirada de Jesús no busca culpables, sinó possibilitats de llum.
Jesús escup a terra, fa fang i ungeix els ulls del cec. El gest és profundament simbòlic. Recorda el passatge del Gènesi, quan Déu modelà l’home amb pols de la terra i li infongué l’alè de vida. Aquí Jesús no sols guareix, sinó que recrea. El cec no rep únicament visió física, sinó que és introduït en una nova manera d’existir. La llum no és un afegit extern, sinó una nova ontologia, una nova forma de viure.
El relat esdevé un veritable procés catecumenal. El cec passa per etapes: Primer parla de «l’home que es diu Jesús». Després l’anomena profeta. I finalment, reconeix: «Crec, Senyor», i es prosterna. La llum exterior condueix a la llum interior. Veure no és encara creure. Però qui accepta la llum acaba reconeixent el rostre de Déu. El passatge mostra també com la fe neix sovint com un relat personal davant la sospita i l’hostilitat dels altres. El cec es converteix en testimoni. I el testimoniatge sempre incomoda.
La ironia dramàtica del text és clara: els qui hi veuen són els qui no hi veuen; els qui no hi veuen són els qui acaben veient-hi. Els fariseus posseeixen la Llei, el Temple, la doctrina correcta. Però el seu saber esdevé un mur. La seva seguretat es converteix en opacitat. La ceguesa no és manca d’informació, sinó resistència a la Revelació. El pecat, en l’Evangeli de Joan, no és immoralitat, sinó tancament a la llum: «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat; però com que dieu que hi veieu, el vostre pecat roman.»
Acceptar Jesús és deixar-se il·luminar existencialment. És permetre que la seva veritat penetri les zones fosques de la pròpia vida. La llum, en Joan, no és neutra: revela i jutja. Consola i desestabilitza. Guareix, però també denuncia. Se’ns proposa, per tant, una espiritualitat humil: Reconèixer la pròpia ceguesa. Acceptar ser tocats pel fang, per la fragilitat. Obeir una paraula que no sempre s’entén. Donar testimoniatge, encara que costi. I, finalment, adorar. Només qui ha passat per la nit pot reconèixer la llum.
Ben vostre,
