Data: 15 de març de 2026
La Quaresma és un temps litúrgic que podem aprofitar per pregar amb més intensitat. La pregària no pot quedar mai deslligada de la vida de cada dia. Pregària i acció són com els dos plats d’una balança. Si volem ser autèntics seguidors de Jesús, han d’estar equilibrats. Jesucrist sempre va saber trobar moments per estar a soles amb Déu Pare i compartir amb Ell alegries, tristeses i esperances.
Avui voldria mostrar-vos el testimoni d’una dona que va saber unir d’una manera meravellosa pregària i vida. Es tracta de la venerable serventa de Déu Madeleine Delbrêl. Aquesta gran dona va néixer a començaments del segle XX en un petit poble de França. Des de petita es va mostrar com una persona sensible, amb una gran inquietud per aprendre. Els terribles esdeveniments de la Primera Guerra Mundial van marcar els seus primers anys de vida. Quan era adolescent es considerava atea i solia dir que el món era “cada vegada més absurd”.
Tanmateix, gràcies al testimoni d’alguns amics creients, el Senyor va arribar a la seva vida. Se sentia enlluernada per Déu i experimentava el desig de transmetre la seva fe als altres. Durant trenta anys va viure la seva missió com a assistenta social en un municipi pobre de la perifèria de París. Què podem aprendre d’aquesta gran dona, mística i poeta?
Madeleine Delbrêl va ser una gran evangelitzadora. Anunciava Jesús amb el llenguatge de l’amor i de la proximitat. Era bona notícia per als altres. Els feia sentir que eren importants per a Déu. Va saber establir ponts i dialogar amb tothom, sense tenir en compte la seva ideologia ni la seva religió. Els encomanava la seva alegria serena i la seva vitalitat. Els mostrava que valia la pena conèixer Crist, estimar-lo i seguir-lo.
S’acostava, sobretot, als més vulnerables. Visitava els més pobres del barri i ho feia com si fos una amiga. Sempre va voler que la seva comunitat fos una “casa de família” on tothom fos acollit. Va buscar sempre els “més petits” per portar-los a Crist, perquè Ell els guarís.
Madeleine Delbrêl ens ensenya que la vida cristiana “és una festa sense fi”, una festa a la qual Déu ens convida a ballar. Tal com ella deia, per ser bon ballarí “no cal saber on ens porta el ball. Només cal seguir els passos, ser alegre, ser lleuger i, sobretot, no mostrar-se rígid”.
Ella va ser, abans que res, una dona de pregària. Tota la seva actitud i la seva activitat naixien d’aquest encontre íntim i continu amb el Senyor. Sabia trobar al llarg del dia moments de “desert” per trobar-se amb Déu. Tanmateix, també ens ensenya que podem pregar pels carrers, al metro o al mercat. Va saber descobrir espurnes de la presència de Déu en qualsevol ésser humà. Va fer de la seva vida una pregària contínua. Cada acció, cada pensament o tasca es convertien en un acte d’amor a Déu.
Benvolguts germans i germanes, voldria acabar aquesta carta amb una pregària inspirada en unes paraules suggeridores de Madeleine Delbrêl: «Demano a Déu que Jesús, bon amic, es reveli a cadascun de nosaltres i sigui el nostre paisatge, el nostre llibre i la nostra riquesa». (cf. Éblouie par Dieu, 157 [Enlluernada per Déu]).
