Data: 15 de març de 2026
Estimats amics i amigues:
En el marc entranyable de la solemnitat del custodi fidel i silenciós, Sant Josep, celebrem el Dia del Seminari: una jornada que ens convida a escoltar de ben a prop la crida de Crist, que continua ressonant avui, i la resposta generosa dels qui es preparen per lliurar-li tota la vida. A la nostra diòcesi tortosina, quatre seminaristes caminen en aquest temps de gràcia de la mà del Senyor, deixant-se modelar per la compassió del seu Sagrat Cor. Quatre històries concretes en què Déu ha pronunciat un nom i ha suscitat una resposta. La seva presència callada i fidel és un do, perquè allà on hi ha un seminarista hi ha futur; allà on un jove es disposa a configurar-se en cos i ànima amb Crist, brolla una esperança que comença a florir.
El Seminari no és només un lloc d’estudi teològic i filosòfic ni d’aprenentatge moral; és, abans que res, una escola del cor. És el temps en què el Senyor va modelant l’ànima del seu fill perquè aprengui a estimar com Ell estima. Perquè ser sacerdot comença molt abans de l’ordenació: comença quan algú decideix ser de Déu en cada instant, en cada gest, en cada mirada; quan ofereix les seves mans a qui ho necessita, quan deixa que el dolor de l’altre el traspassi, quan aprèn a mirar el feble amb la tendresa de Crist. Ell mateix ens ho recorda: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles» (Jn 10,11).
La vocació sacerdotal neix d’aquesta contemplació: de mirar aquest Crist que dona la vida i de desitjar donar-la amb Ell. Per això, l’etapa de formació al Seminari és el temps en què el cor aprèn a cremar amb aquest mateix foc. La vocació descansa en una certesa fidel: saber que Ell serà amb nosaltres cada dia, fins a la fi del món (cf. Mt 28,20). I, encara que el camí no estigui exempt de proves, la vida ens ensenya que amb el Senyor, fins i tot enmig de la fragilitat més absoluta, tot adquireix fermesa, seguretat i plenitud.
Un seminarista —i demà un sacerdot— no és un home blindat contra el dolor, sinó un home sostingut per la gràcia, capaç de sembrar esperança fins i tot quan el món sembla haver-la perdut. I, al costat de l’esperança, l’alegria; perquè allà on hi ha un seminarista autèntic, hi ha alegria. Avui, cadascun d’ells, armats amb l’elm de la certesa que neix de la Paraula i de l’Eucaristia, ens ensenyen a deixar-nos consumir, alimentats pel Cos i la Sang de Crist, transfigurats dia rere dia en el Banquet de l’altar. Sense aquest aliment, la vocació s’apaga; amb ell, floreix, fins i tot, enmig de la intempèrie. Perquè allà on un jove diu «sí» per sempre, Déu obre un solc en la història i, en el seu silenci, comença a bategar l’eternitat.
