Data: 15 de març de 2026
Fa pocs dies que el Museu de Lleida inaugurava una exposició, Instruments de l’ànima –us la recomano vivament–. Sense fer spoilers, us diré que aquesta proposta museística ens ve com anell al dit durant aquest temps quaresmal que vivim. Els sentits juguen un paper important en relació amb la vivència de la fe. Per això, perquè els sentits (visió, tacte, oïda, olfacte, gust) són decisius, ens cal reconèixer que és a través d’ells que expressem qui som i com som, però sobretot qui és Déu i com ens relacionem amb ell. Tota relació és complexa. La missió és una expressió bona del que vol dir acompanyar, acollir, entendre i impulsar. Els temps moderns ens posen a prova, perquè no afavoreixen relacions alliberadores, esperançades i madures. La nostra societat pateix molt d’egoismes incontrolats. La quaresma ens ha de servir per rebaixar aquell to desmesurat del nostre «ego» i viure reconciliats, asserenats i pacificats amb nosaltres mateixos. Això no s’aconsegueix de la nit al dia. Ho hem dit en altres ocasions. Cal un temps. Per això la dita d’avui: «De més verdes en maduren».
I aquest refrany també té la seva raó de ser, si ens remetem a la propera festa de sant Josep, que apareix enmig del nostre camí de conversió com una referència ben bona per descobrir la bondat d’aquells que saben trobar el seu lloc. Un lloc de discreció que els fa ben valuosos. Que bo trobar en aquest món nostre testimonis que saben mantenir-se en un segon pla. La figura de sant Josep ens remet a l’àmbit de les vocacions.
Tenim vocacions. Existeixen. Tots els cristians som fruit d’una crida de Déu. Tots som responsables de viure-la, de cuidar-la i de fer-la créixer. La crida no és pas una trucada telefònica imperiosa; més aviat té similitud amb un degoteig de realitats que ens fan entendre que la nostra vida és un regal per ser ofert. I si ens referim a les vocacions al ministeri presbiteral, també us dic que sí, que tenim vocacions. Estigueu atents, estimats, perquè hi són. No es veuen a simple vista; també és cert.
Soc conscient que la maduresa de la qual parlem molts cops és ja un miracle en si mateixa –som, de vegades, massa idealistes?–. Tots tenim un garbuix intern que no sempre és fàcil d’entendre. Siguem pacients. Déu fa créixer, modela i acompanya sempre. Deixem-nos fer. La maduresa té molt a veure amb la pau. Com els bons vins, que necessiten la seva justa temperatura, imagino així el nostre procés de creixement, i sobretot el d’aquells que venen darrere nostre. En un context adient, la manifestació de la vocació hauria de semblar més factible. Però també és cert que aquest món nostre gemega com amb dolors de part, i és així també que la vocació es va obrint pas en els escenaris menys esperats.
Estiguem atents. No deixem mai d’escoltar els qui tenim al nostre costat. La crida de Déu va fent el seu propi camí –que ningú ho dubti–. Ens afecta a tots. I és responsabilitat de tots preservar els ambients de creixement, però no pas per sobreprotegir ningú, sinó per conservar les bones condicions que permeten una vida coherent, dialogant, lliure i madura. El perill de deshumanitzar-nos és evident. Hem de ser curosos en les nostres relacions i no precipitar-nos amb el judici ràpid. Normalitzar el desacord és viure ferits. Retornem al bon ordre i acceptem que els nostres camins de vivència de la fe també han d’anar madurant. Aquest camí de quaresma serveix per això: per convertir la nostra sordesa i respondre a la seva crida.
