Benvolguts germans i germanes, bon dia i benvinguts!
Continuem amb les catequesis sobre els documents del Concili Vaticà II, comentant la constitució dogmàtica Lumen gentium sobre l’Església (LG). Després d’haver-la presentat com a poble de Déu, avui prendrem en consideració la seva forma jeràrquica.
L’Església catòlica troba el seu fonament en els Apòstols, que Crist va voler com a columnes vives del seu cos místic; i té una dimensió jeràrquica que obra al servei de la unitat, de la missió i de la santificació de tots els seus membres. Aquest orde sagrat està fonamentat permanentment en els Apòstols (cf. Ef. 2,20; Ap 21,14) pel fet que van ser testimonis autoritzats de la resurrecció de Jesús (cf. Ac 1,22; 1Co 15,7) i enviats pel Senyor mateix en missió al món (cf. Mc 16,15; Mt 28,19). Com que els Apòstols són cridats a custodiar fidelment els ensenyaments salvadors del Mestre (cf. 2Tm 1,13-14), transmeten el seu ministeri a homes que, fins al retorn de Crist, continuen santificant, guiant i instruint l’Església «gràcies a aquells que els succeeixen en el seu ministeri pastoral» (CIC, n. 857).
Aquesta successió apostòlica, fonamentada en l’Evangeli i en la Tradició, és aprofundida en el capítol III de la Lumen gentium, titulat “Constitució jeràrquica de l’Església, i en particular de l’episcopat”. El Concili ensenya que l’estructura jeràrquica no és una construcció humana que serveix per a l’organització interna de l’Església com a cos social (cf. LG 8), sinó que és una institució divina que té com a finalitat perpetuar fins al final dels temps la missió que Crist va donar als Apòstols.
El fet que aquesta temàtica es tracti en el capítol III, després que l’essència veritable i pròpia de l’Església s’hagi contemplat en els dos primers (cf. Acta Synodalia III/1, 209-210), no implica que la constitució jeràrquica sigui un element posterior respecte al poble de Déu: com assenyala el decret Ad gentes, «els Apòstols esdevingueren plançons del nou Israel i alhora origen de la sagrada Jerarquia», n. 5), pel fet de ser comunitat dels redimits per la Pasqua de Crist, establerta com a mitjà de salvació per al món.
A fi de captar la intenció del Concili, és convenient llegir bé el títol del capítol III de la Lumen gentium, que explicita l’estructura fonamental de l’Església, rebuda de Déu Pare mitjançant el Fill i portada a compliment per l’efusió de l’Esperit Sant. Els Pares conciliars no van voler presentar els elements institucionals de l’Església, com ho podria fer entendre el substantiu constitució si s’entén en el sentit modern. El document es concentra, en canvi, en el «sacerdoci ministerial o jeràrquic», que difereix «per essència i no sols per grau» del sacerdoci comú dels fidels, i recorda que «s’ordenen l’un a l’altre, car un i altre participen, cada un a la seva manera, de l’únic sacerdoci de Jesucrist» (LG 10). Així, el Concili tracta el ministeri que es transmet a homes que són investits de sacra potestas (cf. LG 18) per al servei en l’Església: s’atura, especialment, en l’episcopat (LG 18-27), i després en el presbiterat (LG 28) i el diaconat (LG 29) com graus de l’únic sagrament de l’orde.
Amb l’adjectiu jeràrquica, per tant, el Concili vol indicar l’origen sagrat del ministeri apostòlic en l’acció de Jesús, Bon Pastor, així com les seves relacions internes. Els bisbes, sobretot, i, a través d’ells, els preveres i els diaques, han rebut encàrrecs (en llatí munera) que els porten a estar al servei de «tots els qui formen part del poble de Déu» per tal que contribuint «al mateix objectiu de forma lliure i ordenada, arribin a la salvació» (LG 18).
La Lumen gentium recorda vàries vegades de manera eficaç el caràcter col·legial i de comunió d’aquesta missió apostòlica, i reafirma que «aquell encàrrec, que el Senyor encomanà als pastors del seu poble, és un autèntic servei que, de manera significativa és anomenat en la Sagrada Escriptura diakonia o ministeri» (LG 24). Es comprèn, doncs, per què sant Pau VI va presentar la jerarquia com una realitat «nascuda de la caritat de Crist per a realitzar, difondre i garantir la transmissió intacta i fecunda del tresor de la fe, de l’exemple, de preceptes, de carismes, deixat per Crist a la seva Església (Disc. 14 de setembre de 1964, a Acta Synodalia III/1, 147).
Estimades germanes, estimats germans, demanem al Senyor que enviï a la seva Església ministres ardents de caritat evangèlica, dedicats al bé de tots els batejats, i missioners valents arreu del món.
