Data: 12 d’abril de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
En l’octava de Pasqua continuo el camí dominical d’aprofundiment en el Concili Vaticà II. Avui voldria presentar-vos el decret Ad gentes, sobre l’activitat missionera de l’Església. El seu títol, pres de les paraules del Senyor, ens recorda el moviment essencial de l’Evangeli: l’Església no existeix per a si mateixa, sinó per ser enviada. Quan s’apaga la il·lusió del missioner, la fe s’encongeix; quan la missió es renova, l’Església torna a respirar amb l’alegria dels inicis.
Ad gentes ens ajuda a comprendre que la missió no és una tasca afegida, com si fos una «secció» més entre d’altres. És l’expressió natural de la vida cristiana, perquè neix del cor de Déu. El Pare envia el Fill; el Fill, en l’Esperit, envia l’Església. Tota la història de la salvació té forma d’enviament. Per això, si volem mirar el misteri de l’Església amb veritat, hem de veure-la sempre en sortida: testimoni de Crist, servidora de l’home, sembradora d’esperança.
El Concili recorda amb força que el protagonista de la missió és l’Esperit Sant. Ell prepara els cors, obre camins, suscita preguntes, sosté la perseverança. La missió no és estratègia, sinó docilitat; no és conquesta, sinó testimoni; no és imposició, sinó proposta. Crist s’anuncia amb humilitat, des de la caritat, amb paciència. Perquè la missió autèntica respecta les persones, aprèn les seves llengües i cultures, s’acosta a les seves alegries i ferides, i cerca sembrar l’Evangeli com una llavor que creix per dins.
En aquest sentit, Ad gentes té una paraula preciosa sobre la «inculturació»: la fe no destrueix allò humà; ho purifica i l’eleva. Allà on arriba l’Evangeli, no uniformitza, sinó que fecunda. I l’Església, quan és veritablement missionera, sap reconèixer el bé que Déu ja ha sembrat en els pobles, i sap proposar la novetat de Crist com a plenitud, no com a negació. Per això, el missioner ha de ser, alhora, contemplatiu i proper, ferm en la fe i respectuós, capaç d’anunciar i també d’escoltar.
Us voldria comunicar un tret fonamental: la missió no és només «per als de lluny». També la nostra Església d’Urgell està cridada a viure en estat de missió. Hi ha batejats que han perdut el contacte amb la fe; joves que busquen sentit; famílies cansades; persones ferides; germans que se senten lluny o que no se senten acollits. La missió comença a la porta de casa, del nostre poble, a la feina, a l’escola. I moltes vegades es realitza amb gestos senzills: una paraula d’esperança, una presència fidel, un servei silenciós, una invitació a tornar.
Per això, a la llum de Ad gentes, us proposo tres compromisos concrets.
El primer: preguem per la missió. Sense pregària, la missió esdevé activisme; amb pregària, es converteix en fecunditat. Recordem a l’Eucaristia els missioners; resem en família per aquells que anuncien l’Evangeli en condicions difícils; demanem al Senyor vocacions missioneres per a la nostra diòcesi.
El segon: sostenim la missió amb la caritat. La cooperació missionera no és només «donar coses», sinó compartir la vida. Acompanyem projectes d’evangelització i promoció humana; ajudem Esglésies més pobres; sostinguem la formació de catequistes i comunitats.
El tercer: siguem missioners allà on som. Cada cristià és enviat. No cal anar lluny per evangelitzar: n’hi ha prou de viure amb coherència, parlar de la fe amb senzillesa quan se’ns demana raó de l’esperança, acollir, perdonar, servir. Una comunitat viva, fraterna i orant ja és una missió.
Que el Senyor ens concedeixi una Església diocesana amb ànima missionera: humil, joiosa i valenta, perquè tothom pugui trobar en Crist la vida veritable.
Amb la benedicció i l’estima del vostre bisbe i servidor,
