Data: 12 d’abril de 2026
La música no ens deixa indiferents. Es tracta d’un llenguatge que conté i comunica una gran força. Diem, un pèl poèticament, que gràcies a la música toquem el cel. Diem, més casolanament, que «qui canta els seus mals espanta» —jo m’ho crec—. De fet, tots tenim unes melodies que ens han acompanyat molt en moments concrets de la nostra història. Hi ha qui escolta música per fugir del silenci, d’altres per llegir i d’altres per conduir. Sigui com sigui, tots tenim una música preferida. La música ens ajuda a assaborir la vida. Us ho asseguro. Però la breu reflexió que avui voldria oferir gira entorn del fet d’espantar els mals.
La Pasqua apareix, doncs, com la melodia que fa fugir les pors de la nostra vida. Déu n’és el gran compositor. La partitura és molt accessible, perquè es tracta de la mateixa Sagrada Escriptura. El solista és el seu propi Fill, Jesucrist. Ell eleva la composició a la bellesa més sublim que mai ningú no podrà igualar, amb una nota senzilla, agradabilíssima i única. Aquesta nota —el perdó— es reconeix, ni més ni menys, que per l’acció d’estimar. Qui estima actualitza la voluntat del compositor. I quan estimem de manera conjunta, fem que l’Amor s’amplifiqui i ressoni polifònicament —a través de diverses persones i en diversos indrets—, i harmònicament —amb qualitats i timbres diversos—. El regal de l’Amor és real quan permetem que l’Esperit Sant faci de la diversitat una veritable expressió de la comunió.
L’acció de conjugar el verb «estimar» és, doncs, la que fa fugir els mals de la nostra història. L’Amor venç el mal. La Pasqua manifesta el triomf de l’Amor. I Déu ens ha escollit per ser d’aquells que viuen cantant, és a dir, estimant. Quan els qui tenim al nostre costat deixen de ser un objecte i passen a ser una persona —creieu-me—, estem fent sonar la més bella melodia del món, l’obra de Déu.
Els mals, doncs, no desapareixen per cap mena d’acció violenta, sinó que es transformen per la força de l’Amor. A nosaltres, missioners i missioneres del segle XXI, ens toca voler aprendre a conjugar el verb «estimar». No ens hem de desesperar de les pròpies imperfeccions. Ans al contrari, són a través d’elles que Déu troba l’escletxa adient per manifestar-se viu i proper en cadascú de nosaltres. Déu ens sosté gràcies a la seva paciència i a la generositat de la seva misericòrdia. Ho sabem prou: Déu no fa altra cosa que estimar, perquè Déu és Amor.
Estimats, ara és de nou el dia en què ha obrat el Senyor; alegrem-nos-en. Cantem un càntic nou. Déu ha vençut la mort. Déu ha donat un cop de timó, i totes aquelles melodies ansioses, queixoses i calamitoses han quedat enrere. No mireu enrere. La partitura que tenim a les nostres mans ens guiarà i ens oferirà noves possibilitats perquè la nostra missió sigui una veritable expressió d’Amor. La missió és sempre difícil, però sempre engrescadora. Siguem dels qui, escoltant els més fràgils de la nostra societat, ens adonem que només la força de l’Amor pot transformar la nostra realitat. La saturació de vanes propostes humanes ens ha de dur a la confirmació definitiva de l’únic camí possible, el de l’Amor.
Cantant, doncs, els uns al costat dels altres, serem dels qui trobarem consensos raonables i profètics, que ens confirmaran la certesa que avui desprèn la dita que ens encoratja a ser missioners avui: «qui canta els seus mals espanta».
