Data: 19 d’abril de 2026
Seria exagerat dir que en el món actual ens falta alegria? Vivim molt centrats en les nostres preocupacions i en les que afecten el món també. Fins i tot m’atreviria a dir que ni tan sols hi ha humoristes que ens sàpiguen transmetre una visió sana i còmica de la vida, que ens encomanin el bon humor. I de tot això, d’aquesta manca d’alegria no n’estem lliures els cristians. I això que tenim el motiu més gran d’alegria, la presència del Senyor Ressuscitat, vivent i victoriós a les nostres vides i al món.
Ens diu sant Joan en el seu evangeli, en la narració de la primera aparició de Jesús als seus deixebles que: “Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres! Dit això, els va mostrar les mans i el costat. I els deixebles s’alegraren de veure el Senyor” (Jn 20, 19-20).
I diu també Sant Lluc en el seu evangeli que, el mateix diumenge de la Resurrecció, Jesús es va aparèixer a uns deixebles que tornaven, desanimats, al seu poble d’Emmaús. I es va posar a fer el camí amb ells; i els anava parlant i explicant el que es referia a ell en les Escriptures. Després quan va desaparèixer dels seus ulls ells es digueren l’un a l’altre: “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc. 24, 13-32).
Aquesta és la reacció que produeix la presència de Jesús Ressuscitat en els seus deixebles, i és el que hauria de produir en nosaltres també si el sabéssim reconèixer: alegria i entusiasme. I significativament en els dos casos aquesta experiència es produeix en el si de la comunitat, compartint la seva joia amb els altres deixebles.
En un món impregnat de desesperança, submergit en la desorientació, ens hem de preguntar si els cristians som testimonis veritables de la Resurrecció del Senyor, és a dir, de la seva presència a les nostres vides. I també potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt ens condiciona la foscor del món que ens envolta. Per exemple, en la nostra manera de pensar, en els nostres criteris, en les nostres reaccions davant els problemes i dificultats. Els nostres pensaments i sentiments són realment els de l’evangeli? Ens hauríem de preguntar també quina és la font de l’alegria que ens alimenta. Perquè sabem per experiència que les compensacions i les alegries que el món ens pot donar, tot i no ser dolentes moltes d’elles, són però fugisseres, i no són l’alegria veritable que només ens pot donar la presència del Senyor Ressuscitat, la seva amistat. I aquest és precisament el testimoni que el món necessita.
Els deixebles d’Emmaús tornaren corrents a Jerusalem perquè el seu cor s’abrusava, i anaren a trobar-se amb els altres deixebles. No serà pot ser aquest foc, aquesta alegria dels apòstols el testimoniatge que el món necessita de nosaltres en aquests moments? Els deixebles s’alegraren de veure al Senyor. Creure és veure, creure en Jesús present en mi i en els germans.
