Data: 19 d’abril de 2026
Els primers diumenges de Pasqua ens presenten Jesús ressuscitat entrant en comunitats tancades i trobant-se amb persones ferides. Els deixebles viuen amb el cor encongit, i Jesús, abans de qualsevol retret per les seves negacions o fugides, els mostra les llagues i els diu: «Pau a vosaltres». No és un simple consol; és alhora el do del perdó i la reconciliació, una missió i un criteri de discerniment. La pau del Ressuscitat és la força que sosté la nostra història.
Enguany, aquestes paraules ressonen amb una gravetat especial. Vivim temps marcats per guerres que semblen no tenir fi, per víctimes i poblacions esgotades i per una retòrica internacional o a les xarxes que sovint alimenta la confrontació més que el diàleg. El papa Lleó XIV ens ha recordat més d’un cop que «cap guerra és digna de Déu ni de l’ésser humà» i que «la pau cristiana neix del cor travessat de Crist, no de l’arrogància dels poderosos». Són paraules que haurien de guiar la consciència dels creients i també la responsabilitat política.
El Ressuscitat mostra les llagues, la pau cristiana no es fonamenta en l’oblit del dolor, sinó en la transformació del mal per l’amor. Les seves mans ferides són un crit contra la indiferència que banalitza la violència. Com escrivia Etty Hillesum, «a cadascun de nosaltres li toca desarmar un petit racó del seu cor». També això és Pasqua: desarmar primer l’interior, per poder desarmar el món.
El teòleg Timothy Radcliffe diu que «només la vulnerabilitat compartida ens permet ser germans». I la filòsofa francesa Chantal Delsol insisteix que Europa només serà fidel a ella mateixa si torna al seu fonament evangèlic de reconciliació i responsabilitat.
Enmig de tants conflictes, Pasqua ens obliga a fer-nos preguntes: Visc amb pau? Hi ha pau al meu voltant? D’on ve la meva pau? És una pau construïda sobre comoditats, silencis i distàncies? O és la pau del Ressuscitat, que transforma les pors i els pecats i ens allibera per a treballar pel bé comú?
