Data: 26 d’abril de 2026
Estimats amics, estimades amigues:
Pregar per algú és mantenir encesa la llum de la seva ànima quan tot al voltant sembla enfosquir-se. En aquesta LXIII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions que celebrem avui, se’ns convida a una cosa profundament senzilla i, alhora, immensament necessària: pregar. Pregar és sostenir, és cuidar, és vetllar. Pregar és, d’alguna manera, esdevenir aquella flama silenciosa que, tot i no ser vista, manté el foc encès quan d’altres ja no poden més. L’Església necessita homes i dones que siguin llum. Una llum que brolli d’una experiència profunda, transcendent, única: la de saber-se mirats amb misericòrdia. L’Evangeli ens ho recorda amb claredat: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mc 2,17).
Tota vocació comença amb una mirada. Déu no ens crida perquè siguem dignes, sinó perquè ens estima. I aquest amor, quan és acollit, transforma tota la vida. Tota vocació implica una crida que no neix del que donem, sinó del que hem rebut. Hem estat perdonats, i per això podem estimar. Hem estat sostinguts, i per això podem sostenir. Hem estat mirats amb tendresa, i per això aprenem a mirar així els altres. Quan l’amor de Déu toca el cor, tot troba el seu lloc. I només qui se sap profundament perdonat pot donar la vida sense mesura, sense reserves, sense por.
La vocació, tal com recorda el Sant Pare en el seu missatge per a aquesta jornada, és un camí «que es desenvolupa de manera anàloga a la vida humana», en el qual «el do rebut, a més de ser cuidat, ha d’alimentar-se d’una relació quotidiana amb Déu per poder créixer i donar fruit». Per això, la vocació troba la seva resposta allà on ningú no mira, on tot sembla petit, on el gest pot semblar insignificant: en la paciència en la feina, en la tendresa a la família, en el perdó ofert en silenci, en el gest amagat que ningú no aplaudeix, en la fidelitat de cada dia. Per això, pregar per les vocacions és una tasca imprescindible: és sostenir en la fe aquells qui cerquen el seu camí, és protegir —en silenci— la crida de Déu en el cor de tants, és ser aquella llum que no s’apaga, foc que perdura, presència que acompanya sense fer soroll.
Només quan hem estat tocats per l’amor de Déu podem esdevenir-ne reflex per als altres. Només quan acollim el seu amor, la nostra vida esdevé do. Us convido a ser custodis de la crida de Déu: a pregar amb fe, a sostenir amb esperança, a confiar amb amor. Perquè, gràcies a la vostra pregària silenciosa, una vocació pot arribar a florir. Continuem pregant perquè no faltin mai cors disposats a respondre a Déu i perquè tota vocació que Ell sembra pugui créixer, sostenir-se i donar fruit gràcies a la llum humil de la nostra pregària. En el fons, la nostra pregària sosté el «sí, vull» d’algú per a sempre.
