Data: 26 d’abril de 2026
Vivim el temps pasqual, un temps que es perllonga al llarg de cinquanta dies i que ens porta cap a la celebració de la Pentecosta. Al llarg de l’any litúrgic se’ns convida a reviure els principals esdeveniments de la història de la salvació, no es tracta de recordar-ho de manera rutinària, sinó que aquesta memòria ens permeti, tot recordant els fonaments de la nostra fe, seguir avançant cap al Regne.
Crist és la porta que ens permet accedir a aquest camí, una ruta que a vegades no ens sembla gaire còmoda, però que és el camí segur que Crist ens ha mostrat. La seva encarnació, el seu magisteri, la seva passió, la seva mort, la seva resurrecció i la seva ascensió al cel per seure a la dreta del Pare, no són simples esdeveniments, són fites que ens marquen i ens obren el camí de la salvació.
Tot allò que Ell ens ha ensenyat ens serveix de bagatge per a recórrer el camí, ens serveix d’exemple. Ell no es va voler estalviar res del que suposa la nostra vida, la va voler compartir i tot va fer-ho per amor. Pot semblar a vegades una contradicció, que qui ho tenia tot a l’abast hi renunciés per patir la nostra mateixa feblesa. Per obrir-nos la porta cap a Déu, va voler fer-ho des de dins, i ens mostrava així que arribar-hi és possible, no pels nostres mèrits, sinó per la seva gran misericòrdia i aquell amor fins a l’extrem que el mateix Crist va experimentar i ens va mostrar.
La vida, la vida humana és un do immens, no és un do que se’ns lliura endebades; viure-la i estimar-la com un do ens obliga a defensar-la des del mateix moment de la concepció fins al final que, volgut per Déu, esdevé la porta que ens condueix al Pare. El camí per arribar-hi no és sempre planer, ho veiem dia rere dia al nostre voltant: hi ha qui es juga la vida per sobreviure, hi ha qui veu la mort com una esperança alliberadora del sofriment humà, hi ha gent que viu veritablement des de la desesperança a la qual el món ens aboca sovint.
La fe, la nostra experiència del Crist ressuscitat, ens ha d’empènyer a ser missatgers d’esperança, a mostrar que en el camí de la vida, tot i que recórrer-lo sigui difícil -a vegades molt i molt difícil- sempre hi ha lloc per a l’esperança, sempre hi trobarem aquesta porta que és Crist mateix, que ens obre una nova perspectiva. Situacions d’angoixa, de dolor físic i moral, fam i guerres, odis i menyspreus són els entrebancs de l’esperança. Crist es va fer home per estar al costat de qui sofreix, i ens convida a nosaltres a estar-hi també, sempre des de l’amor a Déu i als altres. Escriu un pare sobre l’experiència de la vida amb seva filla que no parla, només somriu, abraça i estima: «la veritat, però, és que l’albada sempre acaba arribant, qui sap si massa tardana o massa primerenca. Albada en que s’obre pas a la certesa que els comiats no ho són mai del tot.» (Sense paraules de Francesc Brunés).
Crist és la porta de l’esperança, Crist és aquesta albada. Ens cal ajudar a qui ens envolta a trobar-la i a reconèixer-la.
