Data: 3 de maig de 2026
La invitació de Jesús ressuscitat als seus deixebles és clara: «aneu a tot el món, prediqueu l’evangeli a tota criatura». Anar a tot el món com a missioners no és un repte menor. Poca broma. La novel·la francesa de Jules Verne, Le tour du monde en quatre-vingts jours, somiava aquesta possibilitat com una aventura emocionant. Qui no ha pensat mai a fer la volta al món, oi? Avui, entre els joves, «el viatge» és una de les primeres prioritats. Curiosament, però, hauríem de dir que no és el mateix «anar a tot el món» que «anar a tots els mons». Nosaltres, amics de Jesús, volem fer-nos presents justament en aquells mons més perjudicats per l’egoisme, la hipocresia i la injustícia. Jesús triaria aquests «mons» per posar-hi llum.
El nostre fet de ser testimonis de resurrecció no pot convertir-se en un passar de puntetes, sinó que volem deixar una bona empremta de solidaritat i d’alegria, és a dir, de Déu. I un altre detall important: n’hem parlat molt poc, de la predicació. Tots prediquem, i la predicació de tots és important. El fet rellevant és que no només prediquem amb la paraula, sinó que també ho fem amb el testimoniatge. Sant Francesc d’Assís demanava als seus germans que prediquessin sempre amb l’exemple de la seva vida i, en tot cas, que hi afegissin la paraula en darrer terme.
L’experiència de vida és el primer evangeli que llegeixen els nostres contemporanis més allunyats. La nostra presència diu molt allà on som. El mateix estil diu molt de qui és Déu per a mi, per a nosaltres. Per això, la dita d’avui voldria ser una invitació a no caure en la rutina. La missió unida a la monotonia és signe de malaltia espiritual. Avui es fa ben certa la dita que proposem: «qui no s’arrisca no pisca».
Doncs sí, el risc també és un factor a considerar en els nostres plantejaments missioners. Això ho dic en dos sentits. El primer, perquè de vegades vivim situacions, moments i escenaris que ens venen donats i ens posen contra les cordes. Hi ha moments en els quals ens descobrim molt superats i, per tant, també molt petits, molt fràgils. El segon és quan som nosaltres els qui forcem alguna situació per tal de superar una injustícia o un bloqueig.
És necessari que l’evangeli sigui conegut i proposat amb tota la seva força; no ho oblidem. És aleshores quan el missioner recorda el «no tingueu por» que Jesús ens adreça, i també aquella promesa que trobem en l’evangeli: «serà el mateix Esperit de Déu el qui vindrà en ajuda nostra». Estimats, la missió és ancorar-nos sempre a Jesús i al seu Esperit, és a dir, a Déu, el Pare bo. Això és veritablement arriscar-nos a viure plenament. Per tant, siguem dels qui posem Déu al centre de la nostra vida.
Arrisquem-nos a fer realitat el somni de Déu: un món nou, «la civilització de l’Amor», la fraternitat com a lligam entre cultures. Serà la manera honesta de viure havent intentat fer el que havíem de fer. Volem ser dels qui donem la volta al món i ens fem presents en tants mons, posant Déu al centre.
Des d’aquest plantejament, el risc no vol ser una expressió inconscient del valor que atorguem a la nostra vida. No volem posar-nos en risc per causes banals, sinó per un bon motiu: que Déu sigui conegut, estimat, acceptat i compartit. Déu no és l’origen dels nostres mals, sinó del nostre bé. Ell ens ha creat lliures. Ell és el nostre futur. Ell és qui trobem en el nostre origen i en el nostre dia a dia. Fiant-nos de Déu, prosseguirem el nostre camí, perquè, de fet, és la confiança en Déu la que genera aquell risc saludable que ens cal acceptar i proposar. Endavant.
