Data: 10 de maig de 2026
Estimats amics i amigues:
En el cor de la Pasqua, mentre la vida s’obre pas sobre la mort, l’Església ens convida a aturar-nos amb una delicadesa especial davant el misteri del sofriment humà en la Pasqua del Malalt. El lema d’enguany —La compassió del samarità: estimar portant el dolor de l’altre— ens proposa girar la mirada cap a una de les pàgines més lluminoses de l’Evangeli: la del bon samarità (cf. Lc 10, 25-37). En ella, el Senyor ens revela que l’amor veritable no passa de llarg: s’atura, s’inclina, es compadeix, es deixa afectar i es fa ferida amb el ferit.
El papa Lleó XIV, en el seu missatge per a la XXXIV Jornada Mundial del Malalt, ho recorda amb paraules d’una profunditat desarmant: «El dolor que ens commou no és un dolor aliè, és el dolor d’un membre del nostre propi cos al qual el nostre Cap ens mana acudir per al bé de tots» (n. 2). Aquest sentir ens situa davant una veritat essencial: el sofriment de l’altre no ens és estrany, ens pertany, perquè és carn de la nostra carn i és una crida que brolla des de dins del mateix Cos de Crist. Així, ser compassius implica permetre que el dolor del germà travessi les nostres seguretats i ens desinstal·li de principi a fi. És deixar-nos ferir pel sofriment del món per convertir-nos, des d’aquí, en presència de consol.
En un món on la fragilitat —revestida de malaltia, solitud, pobresa, por o aïllament— sovint s’amaga o es descarta, estem cridats a ser samaritans que no passen de llarg, que no s’acostumen al dolor aliè, que no es refugien en la indiferència per viure la seva pròpia vida. I hem de fer un pas més, que és profundament evangèlic: hem de fer nostre aquest dolor i oferir-lo amb alegria. Crist no va baixar de la Creu, i no va ser perquè no pogués, sinó perquè va estimar fins a l’extrem. Les seves mans traspassades, els seus peus clavats, el seu front coronat d’espines… tot en Ell es va convertir en llenguatge d’amor. Des de les seves nafres, el món va ser abraçat; i des del seu sofriment, la humanitat va ser redimida.
L’amor cristià exigeix cura, compassió i fortalesa. Però aquí descobrim el sentit més alt del sofriment ofert: quan s’uneix al del Senyor Jesús, deixa de ser irracional per transformar-se en misteri de salvació eterna. Així, en aquesta Pasqua del Malalt, recordem també els qui cuiden, aquestes mans anònimes que dia rere dia sostenen, acompanyen, eixuguen llàgrimes, vetllen en la nit i es desgasten en l’amor. Demanem la gràcia de no passar de llarg per a deixar-nos commoure, perquè la compassió no és feblesa: és la forma més sublim de l’amor, el reflex més fidel del cor de Crist.
