Data: 10 de maig de 2026
L’esperança mou la nostra fe, el que Crist ens dona amb la seva resurrecció, vencent la mort, és l’esperança que amb la mort no acaba res i tot comença de nou. El nostre món viu d’esperances vanes, fugisseres, que avui hi són i demà no hi són; unes esperances de curta volada que al cap i a la fi no satisfan cap de les nostres expectatives i només ens deixen buidor espiritual.
De la nostra esperança, de la nostra fe, del nostre amor, n’hem de poder donar resposta, n’hem de ser testimonis. «Viure la fe vol dir fer-nos propers, disponibles a tots els que necessitin una mà amiga, des de la senzillesa del Crist, el que ha vingut a donar la vida i a rentar els peus dels nostres cansaments quotidians»; ho diem els bisbes per tal de preparar-nos com a Esglésies que fem camí a Catalunya davant la visita de Pere, del papa Lleó XIV.
Aquesta visita ha de significar una visió esperançada i renovada de la nostra realitat eclesial i social. Són molts els reptes, són molts els problemes i són molts els drames que vivim avui, ara i aquí. Alçar la mirada vers Crist buscant el sentit de la nostra vida és cercar un missatge d’esperança per a nosaltres, creients, un missatge que hem de fer encomanadís a tota la societat.
Estem vivint el temps pasqual, un temps d’esperança en el qual ens preparem per a la solemnitat de la Pentecosta, quan la força de l’Esperit Sant davallà sobre els apòstols, com ho va fer sobre nosaltres en la recepció del sagrament de la confirmació, com ho fa també aquest any sobre tants germans i germanes nostres que reben aquest sagrament, pel qual s’han preparat al llarg dels darrers anys.
Però Pere ens diu alguna cosa més, ens parla de fer-ho tot, de ser testimonis, sí, però amb respecte i serenament. Dues característiques que sembla que el nostre món tendeix a oblidar. La serenor i el respecte brillen més per la seva absència que per la seva presència. Ho escriu sant Pau: «Alguns diuen: “Tot m’és permès”. Però sapigueu que no tot convé. “Tot m’és permès”, però jo no m’he de deixar dominar per res.» (1Co 6,12). La manca de respecte i de serenor no convenen mai. Ens cal fer un esforç per no deixar-nos endur pels corrents actuals d’intolerància i d’enuig respecte els altres, de crispació, tal com es diu habitualment.
També ho escriu sant Pere: «Estimats, ara ja esteu previnguts: vigileu de no deixar-vos arrossegar per l’engany d’uns homes sense llei, i no perdeu la vostra fermesa.» (2Pe 3,17). Deixem-nos arrossegar tan sols per aquesta esperança que ve de Crist. Ell és i ha de ser vertaderament el centre de la nostra vida.
