Data: 17 de maig de 2026
El 17 de maig, diumenge de l´Ascensió, l´Església celebra la LX Jornada Mundial de les Comunicacions Socials amb el lema “Preservar les veus i els rostres humans”. Avui vull felicitar els professionals de la comunicació, els treballadors i treballadores de la premsa escrita, de la ràdio, de la TV i del món digital, especialment als professionals que treballen al territori de la nostra diòcesi; amb un record especial per a la nostra oficina diocesana de comunicació.
Vivim en un context d’auge de la Intel·ligència Artificial, l’abast i l’impacte de la qual en les vides de tots, comencem a gaudir i a patir. Ens farà bé acollir el missatge del papa Lleó XIV, a qui aviat rebrem, convidant-nos a defensar allò més sagrat i fràgil de la comunicació humana: el rostre i la veu. Perquè són trets únics de cada persona, lloc de presència de l´amor de Déu i de relació; per això custodiar-los és, en el fons, custodiar la nostra humanitat.
Cada dia sortim al carrer amb molta informació i, paradoxalment, menys trobada; molta opinió i, sovint, menys escolta. Els algoritmes tendeixen a premiar la reacció ràpida i la indignació fàcil, mentre penalitzen el temps necessari per a comprendre; així s’alimenta la polarització i s’aprima el pensament crític. En aquest context, la intel·ligència artificial pot ajudar, sí, però també pot confondre: simular veus i rostres, fabricar “realitats” paral·leles, erosionar la creativitat i convertir-nos en consumidors passius. El repte -diu el Papa- no és només tecnològic, sinó antropològic.
Per això, necessitem una conversió comunicativa. Tornar a mirar el rostre de l’altre i a respectar la seva veu, especialment la de qui no té altaveu. I aquí l’Església pot aportar una saviesa concreta: “desarmar la comunicació” de prejudicis, rancors i agressivitat; comunicar amb mansuetud, com a testimoni d’esperança. També “mesurar el llenguatge”, perquè amb paraules es pot ferir —i fins i tot matar— tant com amb armes.
Cooperem amb una cultura de la verificació, la transparència i la responsabilitat. I per què no recuperar espais de conversa real, on l’alteritat no sigui amenaça, sinó do?
