Data: 31 de maig de 2026
Avui, solemnitat de la Santíssima Trinitat, celebrem també la Jornada Pro orantibus. Aquest dia l’Església ens convida a pregar per tots els homes i dones la vocació dels quals és la vida contemplativa. Ells són un testimoni silenciós d’amor a Déu i als germans. En aquesta jornada recordem amb afecte els nostres germans contemplatius. Ells preguen per nosaltres durant tot l’any.
A vegades pot semblar que les persones que han consagrat la seva existència a la pregària tenen una «vida amagada», desconnectada del món. Res més lluny de la realitat. Els contemplatius són per a l’Església allò que l’arrel és per a l’arbre. L’arrel de l’arbre no es veu, però sense ella l’arbre no podria tenir vida, no donaria flors ni fruits.
Què ens poden ensenyar els nostres germans contemplatius? En primer lloc, ens ensenyen amb el seu testimoni que la pregària és el cor de la vida cristiana. Ens ajuden a fer de la nostra vida una pregària i a trobar Déu en totes les coses. Santa Caterina de Siena ens explica en els seus escrits que la pregària l’ajudava a trobar Déu en la vida quotidiana. Així, l’escala de casa seva li recordava que havia d’ascendir cada dia una mica més per conèixer i estimar més Jesús; les flors del seu jardí la feien reflexionar sobre la bellesa de l’ànima…
Les persones consagrades a la pregària ens ajuden també a viure la bellesa de la litúrgia. Quan compartim amb elles la pregària de la litúrgia de les hores o celebrem alguna Eucaristia en un monestir, comencem a assaborir a la terra una mica de la «dolçor del cel». Els contemplatius ens ajuden a portar a la nostra vida les paraules del salm: «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor; feliç l’home que s’hi refugia» (Sl 34,9).
Els nostres germans contemplatius estan en silenci la major part del dia. En un món en què sembla que no puguem viure sense soroll, el silenci pot arribar a incomodar-nos. Ells ens mostren amb la seva vida que, per estar a soles amb Déu, a vegades només cal ser-hi presents i compartir una estona en silenci i escolta atenta amb aquell que sabem que ens estima. Així ho feia Jesús, que sovint es retirava en un lloc solitari i pregava amb confiança a Déu Pare (cf. Lc 5,16).
