Data: 31 de maig de 2026
Sembla que les coses dolces agraden força. De vegades, però, hi ha gent que pregunta amb molta naturalitat: «ets de dolç o de salat?». En tota regla, i amb mesura, òbviament, necessitem ambdós gustos. Ja hem dit que les nostres vides necessiten un equilibri constant. Som partidaris del silenci i de la paraula, de llegir i d’escoltar, d’oferir i de rebre, de riure i de plorar… Avui, voldria endinsar-me en la qüestió de les mesures i de les quantitats. La dita és ben coneguda «al pot petit hi ha la bona confitura».
Aquesta reflexió sobre els volums i les proporcions, entre el que som i el que estem cridats a ser, entre el que fem i el que Déu fa, és tractada de manera freqüent en els evangelis. I que ningú ho dubti, tot el que diuen les escriptures es compleix. No hi ha res que pugui ser amagat. Tot es complirà. Si Déu ha promès «el cent per u», així serà.
Aquesta dita d’avui l’hem d’emmarcar en el context de la recent Assemblea diocesana que hem viscut, del dia de la festa de la santíssima Trinitat i la jornada «pro orantibus», dia que preguem per tots aquells que, des de l’opció de la vida contemplativa, preguen per l’Església, és a dir, per nosaltres. Aquest triple escenari ens hauria d’ajudar a captar que la missió necessita, sí o sí, la pregària. Gràcies a ella podem arribar a descobrir el valor de cada petit gest, de cada bri d’esperança, de cada alè de vida. Els evangelis relaten en moltes ocasions de quina manera Déu fa créixer i multiplica de manera exponencial el petit signe, a saber, una llavor que cau a terra, cinc pans i dos peixos, dues petites monedes de coure, una mica de sal i de llum, un donar la mà… és així, el Regne de Déu es dilata en el temps i en l’espai, creix, s’escampa, s’engrandeix. El missioner valora els petits detalls de la vida. A partir d’ells, el Déu-Trinitat, que és Déu-Amor, fa els grans miracles, aquells que ens retornen de nou a la comunitat dels ressuscitats. Hem de ser dels qui apreciem el valor de les petites passes, dels gestos senzills, de les paraules dites amb el cor. En definitiva, som dels qui observem sempre el got mig ple, i no mig buit.
L’entusiasme no és pas una manera irreal de percebre el món, sinó que té molt a veure amb el cultiu de la pregària. No som cristians fets de manera instantània, o en una cadena de producció, i ni molt menys, productes dissenyats en el laboratori d’una multinacional. Un cristià es forja lentament, i amb una bona colla de detalls acumulats i condensats a foc lent. Això és important, detectar el valor de les realitats petites, acollir-les i integrar-les en el projecte de salvació que Déu ha somiat per nosaltres. Anem pas a pas. Això és important no oblidar-ho. Els grans projectes necessiten ser assaborits en els seus detalls, del primer a l’últim. En tots ells hi ha una saviesa amagada, una lliçó que cal assumir.
Diguem-ho clar: els elements que semblen irrellevants han de ser considerats en la seva justa mesura. El record de diversos moments quotidians i senzills ens fa bé. Admiro els testimonis de grans cristians que han après a viure l’evangeli a distància curta, envoltats de tota mena de situacions i persones. Que ningú, si us plau, s’ensorri. Viure en cristià és acceptar que el nostre cor de vegades sembla mig buit i de vegades mig ple. Som del dolç i del salat. Tot en la seva justa mesura. Cap derrota, cap ensopec de la vida és definitiu, sempre podem aixecar el vol. Cap victòria, cap moment de joia és etern, sempre ens hem de seguir convertint. No oblideu mai el vostre cor, i sigui com sigui, recordeu que Déu ha sembrat la bondat en vosaltres.
