MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA X JORNADA MUNDIAL DELS POBRES
XXXIII Diumenge del temps de durant l’any, 15 de novembre de 2026
___________________________
El Senyor és el refugi del pobre (cf. Sl 14,6)
1. El Senyor és el refugi del pobre (cf. Sl14,6). Les paraules del salmista suggereixen el camí que estem cridats a recórrer en vista a la X Jornada Mundial dels Pobres. Encara una vegada cal tornar a la Paraula de Déu per a verificar la importància que els pobres tenen en la vida de l’Església. L’expressió del salm es converteix en criteri de judici per a l’existència cristiana perquè revela el rostre de Déu i reconeix la pobresa humana. En efecte, en un moment històric dramàtic, com va ser la destrucció del temple de Jerusalem, el poble es va sentir privat de la presència de Déu i va experimentar una misèria material i moral sense precedents.
Aquesta Paraula es presenta a cada generació amb tota la seva actualitat. Des del principi mostra la contradicció en què sovint encara avui es cau. La primera constatació és aquesta: «Pensen dintre seu els insensats: “Déu no és res”. Són corromputs, és detestable el seu obrar, ningú no fa el bé» (Sl 14,1). Això posa en relleu el contrast entre els qui es comporten amb saviesa i els qui, en canvi, viuen com si no hi hagués res per damunt d’ells. S’observa, malauradament, fins a quin punt està estesa també en els nostres dies una injustícia social que brolla de la corrupció arrogant, tan deplorable com discriminatòria. La pèrdua del sentit de la transcendència en la vida quotidiana ja no és tant una negació teòrica de l’existència de Déu; més aviat es manifesta en la manca de consideració de la seva bondat i misericòrdia per a la construcció de la justícia personal i social.
Els primers a patir-ne les conseqüències són els pobres, que no per casualitat augmenten en moltes societats. L’absència de Déu situa les persones ja no les unes al costat de les altres en el respecte recíproc, sinó les unes per damunt de les altres sota el signe del domini i la submissió. Així s’exhibeix una lògica desacralitzadora de prevaricació i de descart que margina i humilia. En aquesta condició es troben no només persones individuals, sinó pobles sencers. Les paraules del salm ressonen encara plenes de veritat: «Els qui devoren el meu poble, és pa sagrat que devoren» (Sl 14,4).
2. El crit de justícia dels pobres avui és silenciat mitjançant múltiples tècniques, cada vegada més subtils, fins a deixar sense veu tot esforç seu per fer sentir les seves peticions. L’ambient digital radicalitza el prejudici vers ells i augmenta la cortina d’indiferència que envolta les seves causes. Al pobre no li queda res més que clamar a Déu (cf. Sl 34,7) i fer-li arribar el seu lament, amb la certesa de ser escoltat perquè Déu és fidel i ric en misericòrdia. Els qui estan oprimits, humiliats i indefensos creixen també avui en la certesa d’haver d’abandonar-se a Déu, carregats de confiança i d’espera. En aquest abandonament total, torna a florir el sentit de la pròpia dignitat, es reconeixen germanes i germans amb qui organitzar els seus somnis, i l’esperança es converteix silenciosament en realitat. Refugiar-se en Déu equival a trobar la protecció veritable i segura, aquella que els poderosos no poden garantir i prefereixen negar.
El pobre, tanmateix, sap reconèixer més que d’altres allò essencial perquè viu d’allò essencial. Més semblant a Crist que ningú, reconeix Déu com el seu propi refugi fins i tot quan les circumstàncies semblen desmentir-ho, i està ple d’esperança per la seva justícia, que no triga a manifestar-se. En la nit de l’abandonament i de la solitud, el pobre “viu a recer de l’Altíssim” (cf. Sl 91,1). Els qui estan afligits, els qui pateixen injustícia i són ofesos, els qui pateixen en el sofriment i en el dolor, els qui estan sols i privats del sentit de la vida poden trobar consol i nova motivació al costat del Senyor.
3. Ser refugi no és només una promesa, sinó que es converteix en realitat en la persona de Jesucrist. Déu estableix la seva estada entre nosaltres amb l’encarnació del Fill, que fa concret i visible el refugi esperat. Jesucrist és realment el refugi de Déu per als pobres. Per la seva obediència al Pare, descendeix fins al punt més baix, on hi ha els últims. Surt a l’encontre de tots i ofereix a cadascú un refugi segur: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar» (Mt 11,28). En Jesús, Déu no només protegeix, sinó que comparteix la pobresa humana fins a la creu.
Els pobres dels nostres dies són els oblidats i els marginats: desposseïts d’una paraula i d’un rostre, a més del pa. Que ells puguin trobar el Fill de Déu, que es fa pròxim a tothom sense desatendre ningú. Que el trobin, abans que res, en aquells que es diuen cristians. En l’Església, el seu Cos, és Jesús qui ofereix pa i amistat; porta llum i un horitzó d’esperança; pronuncia el nom de cadascú i retorna a tothom la dignitat. Jesús de Natzaret és el do de Déu per als pobres. En Ell totes les promeses es fan realitat. Per a tots aquells que no tenen casa, feina, educació, aliment, salut, s’obre un nou camí: el compartir com a expressió del Regne de Déu (cf. Mt 5,3). A l’obsessió d’aquells que acumulen riqueses només per a si mateixos s’oposa l’obstinació de Déu que, en el testimoni de persones de carn i ossos, obre el cor i acull en el seu amor.
4. En Crist estem cridats, per tant, també nosaltres a fer-nos pobres i a convertir-nos en refugi per al pobre. La comunitat cristiana no es pot mantenir insensible davant tots aquells que avui són a la porta i continuen sent invisibles pels qui romanen tancats entre els seus murs. L’Església, per la seva naturalesa, està cridada a ser pobra i refugi per als pobres. No oblidem el comentari de sant Agustí a la paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer: «Es va callar el nom del ric i es va indicar el del pobre. El nom del rica anava de boca en boca, però Déu l’ha callat; el nom del pobre passava en el silenci, però Déu l’ha revelat. […] Tu, què triaries: ser pobre com Llàtzer o ser ric com l’altre? No et deixis enganyar: Escolta quin va ser el final de tots dos i adona’t de quina és l’elecció equivocada» (Sermó33A, 4).
Com vaig recordar a l’Exhortació apostòlica Dilexi te, «Déu mostra predilecció vers els pobres, a ells s’adreça la paraula d’esperança i d’alliberament del Senyor i, per això, fins i tot en la condició de pobresa o debilitat, ja ningú s’ha de sentir abandonat. I l’Església, si vol ser de Crist, ha de ser l’Església de les Benaurances, una Església que fa espai als petits i camina pobra amb els pobres, un lloc on els pobres tenen un espai privilegiat» (n. 21).
Sorgeixen inevitablement algunes preguntes, que en aquesta X Jornada Mundial dels Pobres tenim la urgència de fer ressonar en la nostra ment i en el nostre cor. Som signe d’un Déu que és refugi per als pobres? Tenim consciència de la nostra pobresa i la preferim a la riquesa injusta? Arribem fins on es troben els pobres, experimentant la seva marginalitat? Escoltem els seus pensaments i compartim les seves esperances? Pronunciem els seus noms amb tendresa divina? La nostra caritat reactiva i sosté en ells el desig de justícia i de rescat? Aquestes i moltes altres preguntes obliguen a un examen de consciència seriós, per a verificar fins a quin punt estem cridats encara a arribar a ser en favor dels pobres i per al seu alliberament. Aleshores veurem que els pobres es converteixen ells mateixos en refugi per a altres. L’experiència de la pobresa fa especialment sensibles a una solidaritat renovada davant els desafiaments.
L’amor de Crist ens fa, en efecte, partícips de la vida d’amor de Déu. En aquest sentit, els cristians estan cridats no només a buscar refugi en Déu, sinó també a fer-se en Déu un refugi per als altres, sense «distingir entre qui assisteix i qui és assistit, entre qui sembla donar i qui sembla rebre, entre qui es presenta pobre i qui sent la necessitat d’oferir temps, capacitats i ajuda. Som l’Església del Senyor, una Església de pobres, tots preciosos, tots partícips, cadascú portador d’una Paraula única de Déu. Cadascú és un do per als altres» (Homilia, 17 d’agost de 2025).
5. El vuitè centenari de la mort de sant Francesc d’Assís ens impulsa a recordar com, arribat a Roma com a pelegrí a la tomba de l’apòstol Pere, es va sentir commogut per la compassió vers els captaires. Per comprendre i experimentar el seu sofriment, es va treure les pròpies vestidures i les va intercanviar pels vestits esparracats d’un d’ells, asseient-se a demanar almoina i passant tot el dia entre els pobres amb alegria d’esperit (cf. Fonts Franciscanes, 1405-1406). Volem testimoniar que és possible, també avui, experimentar la mateixa alegria posant-nos en el lloc dels pobres i escoltant-los, en lloc de només parlar d’ells. Qui té Déu per refugi és lliure de prendre decisions profètiques, que testimonien com tot pot ser repensat des de baix, en la humilitat i en la fraternitat que, només elles, reparen un món ferit per la prepotència.
Confio que aquesta X Jornada Mundial dels Pobres pugui constituir una etapa significativa per a redescobrir el rostre de tants germans i germanes que busquen refugi en Déu i desitgen sentir-se a casa en les nostres comunitats. Mantinguem viva l’obediència a la Paraula de Déu, que suscita la conversió del cor. Que la Mare de Déu, que en la carn crucificada del Fill va contemplar l’amor de Déu que omple de béns els pobres i fa que els rics se’n tornin sense res (cf. Lc 1,53), intercedeixi per nosaltres.
Vaticà, 13 de juny de 2026, memòria de sant Antoni de Pàdua.
LLEÓ PP. XIV
