MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS
I DE LA GENT GRAN
[Festa dels sants Joaquim i Anna, 26 de juliol de 2026]
Jo no m’oblidaria mai de tu (Is 49,15)
Benvolguts germans i germanes:
Per boca del profeta Isaïes el Senyor promet que no s’oblidarà mai de cap de nosaltres. Ens assegura que porta gravats els nostres rostres a les palmes de les mans (cf. Is 49,16) i que el seu amor és més gran que el d’una mare pel seu fill (cf. Is 49,15). El profeta ens permet entreveure un diàleg íntim i personal en què Déu es dirigeix a cadascú i al poble tractant-lo de “tu”. També avui podem llegir aquestes paraules dirigides a cadascú de nosaltres, i cada u pot escoltar aquest “no t’oblidaré mai” adreçat a si mateix.
Són paraules que ens omplen de consol i de confiança. Són la resposta a un sentiment angoixós que trasbalsa el cor: «El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi» (Is 49,14). Quantes vegades en la Sagrada Escriptura, en particular en els Salms, la pregària neix de la desorientació de qui té la impressió que la seva vida no interessa a ningú i que és menyspreat! La sensació dolorosa de ser oblidats és, malauradament, comuna en moltes persones, especialment entre la gent gran.
Tanmateix, l’amor de Déu, que no oblida ningú, s’ofereix com a acte de justícia i resposta a l’anonimat, en què molt sovint la vida humana acaba perdent-se. Particularment, sobre la vida de moltes persones grans sembla haver-se estès un vel que difumina els trets dels rostres i els cobreix amb l’oblit. És el que passa a les llars on regna la solitud i també en aquells llocs d’hospitalització on la singularitat de cada persona corre el risc de quedar reduïda al número del seu llit o a la seva patologia.
La celebració de la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran és una oportunitat per a redescobrir que l’Església està cridada a ser mare de tots i que a qualsevol edat és possible descobrir-se sempre com a fills i filles de Déu. Que aquesta Jornada sigui, per tant, un estímul per a tothom, en particular per als més joves, i així reprendre el bell costum de visitar els propis avis, la gent gran de la família i també aquells que no reben cap visita. Porteu-los, juntament amb aquest missatge i la vostra presència, la proximitat i l’afecte del Papa. Feu-ho de manera que les paraules del profeta “Jo no m’oblidaria mai de tu” adquireixin la forma d’un encontre tendre i afectuós. «En una època que tendeix a accelerar i a fragmentar, la carn humana continua demanant ser cuidada i reconeguda per mans capaces de tendresa, per ments atentes i bones paraules. La cultura digital multiplica les connexions i ofereix noves possibilitats d’encontre; tanmateix, el cor humà conserva una necessitat irrenunciable de proximitat» (Carta enc. Magnifica humanitas, 239).
L’Església coneix el sofriment dels seus fills més grans, sap bé que moltes vegades se’ls mira amb prejudicis i se’ls considera un pes; és sabedora que una economia centrada en el benefici afebleix les relacions familiars; sap que molta gent gran és abandonada pels fills obligats a migrar o, en alguns casos, a combatre a la guerra. Per cadascun d’aquests motius, s’alegra d’anunciar la promesa del Senyor: “Jo mai no t’oblidaré”.
És agradable descobrir a qualsevol edat, però especialment quan ja no s’és jove, com va dir el beat Joan Pau I, que som destinataris «de part de Déu d’un amor atemporal. Sabem que té sempre oberts els ulls sobre nosaltres, fins i tot quan sembla que sigui de nit. És pare; més encara, és mare» (Àngelus, 10 de setembre de 1978). Encara que no sigui espontani pensar així, la veritat és que ni tan sols quan som grans deixem de ser fills i filles, i per això segueix sent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, l’amor del qual és paternal i maternal alhora.
El descobriment de la tendresa de Déu, per a molts, succeeix en el transcurs de l’existència, moltes vegades pròpiament en l’últim tram de la vida. De fet, cada vegada més freqüentment, a diferència del que ocorria en el passat, és possible fer-se grans sense haver tingut una experiència real de fe. L’edat avançada, en aquest cas, a partir de les preguntes que ens fem amb més urgència en aquesta etapa de la vida, es pot convertir en el temps oportú per a iniciar o reprendre una vida espiritual. En aquest nou camí es pot reconèixer que Déu, com diu sant Agustí, «és mare perquè escalfa, perquè nodreix, perquè alleta, perquè custodia» (Comentari al Salm 26, II, 18). És una consciència que ajuda a no sentir vergonya per la fragilitat que apareix i també a comprendre que tots, sempre, tenim necessitat els uns dels altres i necessitem atenció i cura. A Déu, que es fa proïsme i a qui aprenem a reconèixer en la seva tendresa, podem dirigir-nos ara amb una confiança filial en la pregària. Mai no és massa tard per començar a adreçar-se a Ell. Pot ser un gran do per a tothom.
Benvolguts ancians i ancianes, el papa Francesc parlava de vosaltres com d’un “poble nou” (Catequesi, 23 de febrer de 2022), mentre que el número de persones d’edat avançada no havia estat mai així d’elevat en la història humana. És, doncs, encara més important, amb vosaltres, “poble nou”, reflexionar sobre quina pot ser la nostra vocació quan la fragilitat, companya de l’home des del seu naixement, sembla prendre el control. Vull dir-vos: no tingueu por de la fragilitat! Pròpiament aquesta debilitat comporta una nova potencialitat que il·lumina també les altres edats de la vida. De fet, quan és acceptada i reconeguda, la fragilitat «obre el cor a l’ajuda mútua i a la invocació d’Aquell que pot donar allò que cap poder humà és capaç de garantir: la reconciliació profunda dels cors i amb ell la pau veritable» (Trobada amb la comunitat algeriana, Basílica de Nostra Senyora d’Àfrica, Alger, 13 d’abril de 2026).
D’aquesta manera podem viure com a cristians el temps de la vellesa: “fràgils”, però al mateix temps “cridats”. Un home i una dona poden renéixer quan són grans (cf. Jn 3,4-6) i exclamar amb el profeta: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30,15). Una força que es pot convertir en una invitació a no recórrer als camins de l’arrogància i del poder per a garantir la convivència humana, sinó als camins de la reconciliació i de la pau veritable. En aquest temps, marcat d’una manera tan forta per la violència bèl·lica i social, molts s’interroguen sobre com serà el món en què creixeran els seus nets. Us exhorto, benvolguts germans, a unir-vos a mi en la pregària constant perquè arribi aviat la pau al món sencer.
Germanes i germans grans: us agraeixo perquè em sosteniu cada dia amb les vostres pregàries, especialment quan reciteu el sant rosari. Us ho agraeixo de cor i us deixo aquest desig: que el Senyor us renovi sempre en la fe, en l’esperança i en la caritat, Ell, que mai no s’oblida de nosaltres!
Vaticà, 15 de juny de 2026
LLEÓ PP. XIV
