Data: 21 de juny de 2026
La concentració creixent de riquesa en mans d’una minoria —els anomenats megarics— constitueix un dels fenòmens més significatius de l’economia contemporània. Ho tracta a bastament l’encíclica Magnifica humanitas, sobre la custòdia de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial, del papa Lleó XIV, publicada fa pocs dies. Es tracta dels nous «senyors» de l’economia digital. Són els nous magnats, oligarques tecnològics i multimilionaris, que acumulen poder econòmic, dades i influència global, fins al punt d’influir en l’opinió pública i en el control dels algoritmes, amb un impacte directe sobre les condicions i el treball humà.
Aquest procés es produeix en un context marcat per la finitud dels recursos naturals i per una crisi ecològica global, que qüestiona els fonaments del model de creixement il·limitat. Des d’una perspectiva eclesial, aquesta realitat no pot ser interpretada només amb categories tècniques o econòmiques: exigeix una lectura moral i teològica, en fidelitat a la doctrina social de l’Església.
La tradició social catòlica parteix d’un principi fonamental: l’economia està subordinada a la persona i al bé comú. Ja des de la Rerum novarum de Lleó XIII, l’Església ha insistit en el fet que els sistemes econòmics han de respectar la dignitat humana i garantir condicions justes per a tots. Aquesta intuïció es desenvolupa posteriorment amb el principi del destí universal dels béns: la creació ha estat donada per Déu a tota la humanitat, i per tant la propietat privada —encara que legítima— està sempre gravada per una «hipoteca social». En un planeta de recursos limitats, aquesta afirmació adquireix una urgència renovada: l’acumulació extrema no és només una desigualtat social, sinó també una qüestió de justícia distributiva i ecològica.
El fenomen dels megarics posa en evidència una tensió estructural del sistema econòmic contemporani: la tendència a considerar els recursos com il·limitats i els desitjos humans com infinits. És una altra de les qüestions de fons plantejada per Lleó XIV en la seva Encíclica. Aquesta lògica ja havia estat fortament criticada pel papa Francesc a l’encíclica Laudato si’, on denunciava el paradigma tecnocràtic que legitima la sobreexplotació de la natura i una economia orientada exclusivament al benefici. Segons aquesta visió, la concentració de riquesa no és un accident, sinó el fruit d’un sistema que prioritza l’acumulació per damunt del bé comú i ignora els límits ecològics.
En aquest context, la doctrina social de l’Església proposa una antropologia alternativa. Com recordava sant Joan Pau II a Laborem exercens, el treball humà —i per tant la persona— té primacia damunt el capital. Aquesta afirmació subverteix la lògica que sosté l’acumulació extrema: el capital no és un fi en si mateix, sinó un instrument al servei de la vida humana. Quan el capital es concentra de manera desproporcionada, es corre el risc que la persona sigui subordinada a l’economia, cosa que la doctrina social ho considera moralment inacceptable.
Ben vostre,
