Data: 5 de juliol de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell
La vida humana coneix també moments de foscor. Hi ha situacions que ens desborden, ferides difícils d’expressar i sofriments que sembla que ens deixin sense horitzó. Tots experimentem algunes vegades cansament, malaltia, incomprensió o sensació de fracàs. I fins podem sentir la temptació de tancar-nos en aquesta foscor pensant que és impossible sortir-ne.
L’evangeli dels deixebles d’Emmaús ens parla precisament d’aquesta experiència. Després de la mort de Jesús, aquells deixebles caminaven abatuts i sense esperança. Tot allò en què havien confiat els semblava haver-se esfondrat. Tanmateix el Senyor ressuscitat va sortir al seu encontre pel camí i es va donar a conèixer en partir el pa. Aleshores comprengueren que Déu no els havia abandonat i que l’última paraula no pertanyia a la mort, sinó a la vida i a l’esperança.
També el venerable Antoni Gaudí conegué la foscor. Va experimentar el cansament, la malaltia i la incomprensió. Hi hagué moments en què el pes de la vida i de la missió semblava massa gran. Però la seva confiança en Déu li permeté d’anar endavant. La seva esperança no naixia de l’absència de dificultats, sinó d’una certesa: que Déu sostenia el seu camí fins i tot enmig de les proves.
La fe cristiana no elimina màgicament el sofriment. Confiar no significa deixar de patir ni ignorar el dolor. Significa una cosa molt més profunda: no concedir al sofriment l’última paraula. Significa creure que, enmig de la nit i tot, Déu continua caminant al nostre costat, encara que de vegades no el sapiguem reconèixer.
Sovint la nostra societat defuig la fragilitat i amaga el sofriment. Però potser la qüestió decisiva no és com fugir de les nostres ombres, sinó on cerquem la llum. El cristià sap que la veritable llum neix de Crist ressuscitat, que continua fent-se present en la Paraula, en l’eucaristia i en la vida de l’Església.
Antoni Gaudí va comprendre aquesta veritat i va intentar reflectir-la en la seva obra. La llum ocupa un lloc essencial en les seves construccions. No la considerava simplement un element arquitectònic sinó un símbol espiritual. La llum parlava de Déu, de l’esperança i de la presència de Crist enmig del món.
En aquest centenari, el seu testimoni ens pot ajudar a redescobrir una confiança més profunda en Déu. També nosaltres som cridats a caminar amb esperança, fins i tot quan no entenem plenament el sentit del que vivim.
Com va passar amb els deixebles d’Emmaús, també el nostre cor pot tornar a cremar quan descobrim que Crist sempre ens acompanya en el camí.
Amb la benedicció i l’afecte del vostre bisbe i servidor, us desitjo un bon estiu en família,
