Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’acollir el sembrador, de la importància d’apropar-se a la Paraula de Déu, d’una mirada cristiana, del balanç del curs pastoral, d’alçar la mirada a Maria, del perdó, de les parròquies com a llars d’estiu, de contemplar Jesús de Natzaret, de la comunió eclesial i la fidelitat al successor de Pere i de la generositat en la missió.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, parla de l’Evangeli del proper diumenge, la paràbola del sembrador. Explica que Jesús, el sembrador, “es compara amb un pagès infatigable que escampa llavors sense descans amb l’esperança que algunes d’elles germinin i donin fruit”. Expressa que Jesús “vol sembrar en nosaltres la Bona Nova de l’Evangeli, “espera de nosaltres que cuidem amb estima la llavor que ha posat en el nostre interior pel Baptisme”, “escampa la llavor en qualsevol terreny” i “no discrimina ningú ni té en compte els nostres defectes”. Afirma que “també nosaltres podem sembrar la Paraula de Déu en les persones que trobem al llarg del dia”. Demana que “portem als nostres germans el missatge de Jesús amb respecte i delicadesa” i que “obrim el nostre cor a l’amor de Déu”. Demana que “acollim amb fe la Paraula de Déu” i que “seguim l’exemple de la Mare de Déu”, que “escoltava les paraules de Jesús, les meditava en el seu cor i les posava en pràctica”. Finalment, dona gràcies al Senyor per tantes persones que sembren la seva Paraula, el seu missatge de pau i d’amor al nostre món.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que hi pot haver diversos camins per apropar-nos a Déu de manera personal, com la participació en l’Eucaristia dominical, dedicar una estona a la pregària o a la contemplació, visitar el Santíssim o resar el rosari. Destaca que “un camí privilegiat és el contacte amb la Paraula de Déu” que “ens alimenta espiritualment, ens conforta i ens envigoreix”. Considera que “per tal que la Paraula doni fruit, cal que compleixi la missió per a la qual Déu la va inspirar: arribar a nosaltres, ser llegida i proclamada”, ja que “sols així pot ser vertaderament aliment espiritual”. Afirma que “no llegim la Paraula de Déu per augmentar la nostra cultura, sinó per a entendre i orientar la nostra vida” i que “trobem en la Paraula de Déu el sentit dels esdeveniments”, fet que “ens ajuda a créixer en la fe”. Manifesta que “la Paraula de Déu té també, i el tindrà sempre, un missatge actual, com l’ha tingut al llarg dels segles”. Finalment, diu que “disposar d’una estona per apropar-nos a la Paraula de Déu és sempre enriquidor” i “ens fa créixer en la fe” i que “així podem seguir Crist amb més força i coratge”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “Déu ens ha regalat un món ple de bellesa i d’harmonia”, però que “aquest mateix món nostre esdevé massa sovint escenari de tristesa i de dolor”. Expressa que “no forma part de l’ADN cristià tancar els ulls davant d’aquesta realitat” i afirma que “la fe mai no pot ser una fugida de la realitat”, sinó que “comporta denúncia concreta de tot allò que deshumanitza”. Considera que “veure la realitat tal com és i denunciar-la requereix valentia” i subratlla que “quan acceptem la realitat, podem començar a transformar-la”. Manifesta que “els cristians tampoc no ens podem permetre una mirada pessimista, perquè la nostra esperança es fonamenta en la certesa d’un Déu que continua actuant en el món”; així “l’optimisme cristià no és ingenuïtat”, sinó “confiança”. Finalment, assenyala que “cada problema és una oportunitat per estimar” i que, encara que “potser no podrem canviar el món sencer”, sí que podem descobrir què podem fer per “millorar el tros de món que tenim al nostre abast, essent testimonis de l’amor de Déu manifestat en les obres creades”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, resumeix el curs pastoral amb una frase de la cançó “La gent que estimo” d’Oques Grasses: «entre el miracle i el desastre». Explica que, després de visitar els arxiprestats del Lluçanès i del Bages Sud, ha experimentat que “en les parròquies vivim també entre el miracle i el desastre”: hi ha preocupació per l’envelliment i la minva en les comunitats de fidels, però també hi ha persones que estimen la parròquia, en tenen cura i, malgrat els temps adversos, es mantenen fidels a la seva fe en Crist. Reconeix que enmig de la situació actual també es veuen “petits miracles que manifesten el poder de la gràcia de Déu”. Entre aquests signes, destaca “un nombre elevat de baptismes d’adults, infants i jovenets que, per circumstàncies diverses, han fet un recorregut interior de trobament amb Crist”. També esmenta “els dos nous sacerdots per al bisbat ordenats el proppassat dia 28 de juny i el fet que tres joves de la diòcesi demanen d’entrar al Seminari Diocesà el curs vinent”. Finalment, conclou que “entre el miracle i el desastre, l’Església en aquesta terra continua caminant, posant tota la seva esperança en el Senyor”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “el dimecres 10 de juny va ser un dia memorable i entranyable per a tots”, ja que “per segona vegada en la història, un Papa pelegrinava als peus de la Mare de Déu de Montserrat”. Expressa que “el papa Lleó ens recordava les paraules de Maria a l’evangeli de sant Joan, en el context de les noces de Canà: “Feu tot el que Ell us digui”” i la voluntat de Jesús: “això us mano: que us estimeu els uns als altres”. Afirma que el Papa “ens ha ajudat a reflexionar sobre dos dels elements més repetits en el seu missatge: la unitat i la pau”. Considera que “respecte a la unitat, ens ha convidat a alçar la mirada a Maria per alçar la mirada de la misericòrdia i l’amor, i aleshores treballar per la reconciliació”. Manifesta que “alçar la mirada a Maria és alçar també la mirada de la pau” i que el Papa ens ha convidat també a fer un prec a la Mare de Déu: “que ens ensenyi a renunciar a les paraules feridores, al judici immediat, a la murmuració i a les calúmnies”. Finalment, demana que “la Mare de Déu, Mare nostra, des del seu tron a Montserrat, ens ajudi a alçar els cors perquè moltes mirades puguin alçar-se també a Déu”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “la proclamació del perdó com una bona notícia es troba al nucli del missatge cristià”, tant del perdó que hem rebut de Déu com del que podem oferir als altres. Afirma que “el perdó no només afecta la nostra vida com a individus, sinó que també té una dimensió social” i que “és una necessitat i una bona notícia per al nostre món”, tot i que “desafia molts supòsits de la cultura que ens envolta”. Considera que “vivim en un món “sense perdó”, on hi ha absència de compassió i misericòrdia” i subratlla que “ens trobem immersos en una “espiral de violència”, perquè no som capaços d’acceptar les debilitats dels altres i perdonar-les”. Assenyala que “la cultura moderna sol legitimar la rancúnia i el desig de venjança”, una actitud que “es viu en tots els àmbits de la societat”, de manera que “exigim molt als altres i perdonem poc”. Finalment, diu que “un món sense perdó esdevé insuportable per a l’ésser humà” i que “només el perdó té la capacitat de guarir un món ferit, de pal·liar el dolor del món”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “tot acolliment cristià comença quan l’altre deixa de ser un hoste per convertir-se en un germà”. Expressa que “amb la imminent arribada de l’estiu, els nostres carrers i places s’omplen de rostres nous” i que “nosaltres, com a Església diocesana que pelegrina a Tortosa, volem donar-los la benvinguda, obrir-los les portes de les nostres llars”. Considera que “durant aquests mesos, les nostres esglésies es converteixen en aquesta «Tenda del Trobament» de què parla el llibre de l’Èxode, en llocs oberts on cada persona pugui sentir-se acollida, escoltada i acompanyada”. Afirma que “com la nostra Mare, estem cridats a acollir sense límits perquè ningú no se senti estrany sota l’empara de l’amor de Déu”. Manifesta que “el Senyor ens recorda que qui obre les portes de casa seva al germà obre, també, el seu cor a Déu”. Finalment, demana que “cada parròquia sigui un refugi de pau, una porta oberta i una taula compartida, on els cansaments trobin descans, les penes consol i l’esperança torni a encendre la seva llum en el cor dels qui busquen una llar”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que “el centenari de Gaudí no ha volgut ser únicament un record cultural o artístic”, sinó que “ha estat sobretot una invitació a redescobrir la dimensió espiritual d’un home que va saber viure amb la mirada posada en Déu”. Afirma que “la visita del Sant Pare ha servit per renovar la nostra consciència de pertànyer a l’Església universal i ens anima a tornar al centre de la nostra fe: Jesucrist”. Manifesta que “enmig de la incertesa, l’individualisme i la pèrdua del sentit transcendent, continuem anunciant que Crist és la veritable llum del món i l’esperança que no decep”. Considera que “Gaudí va comprendre que la bellesa autèntica no acaba en si mateixa, sinó que condueix cap a Déu” i que “també nosaltres estem cridats a fer visible aquesta bellesa de l’evangeli en la nostra manera de viure, de treballar, de servir i d’estimar”. Ens convida a “conservar en el cor aquesta crida a mirar més amunt, a no deixar que les preocupacions del nostre temps apaguin en nosaltres el desig de Déu”. Finalment, diu que “Crist continua caminant amb la seva Església i continua cridant-nos a viure amb fe, esperança i caritat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, expressa el seu suport “clar, filial i episcopal al papa Lleó XIV davant les mesures preses després de les ordenacions episcopals realitzades per la Fraternitat Sant Pius X sense mandat pontifici”. Afirma que “no és un problema de ritus o de sensibilitat litúrgica”, sinó de comunió” i que la desobediència obstinada en una matèria que toca la unitat visible de l’Església “és també una ferida espiritual greu”. Considera que “l’argumentari de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X parteix d’un diagnòstic fals” i defensa la legitimitat del Concili Vaticà II, “celebrat en comunió amb el Papa i el col·legi episcopal”. Sosté que “també és fals dir que es defensa la Tradició trencant la comunió amb el successor de Pere, el bisbe de Roma” i que “sense comunió amb el bisbe de Roma, la paraula “Tradició” queda segrestada per una ideologia”. Finalment, afirma que “ser catòlic no és conservar formes externes, sinó viure en comunió real, afectiva i efectiva amb l’Església universal” i que “la veritable fidelitat a Jesucrist no camina contra el Papa”, sinó que “camina amb Pere”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, afirma que la missió ens posa sovint «contra les cordes» i que comporta escenaris complexos, però en destaca la generositat com un ingredient molt preuat. Recupera l’expressió «tenir la mà foradada» per subratllar la grandesa d’aquells que saben aportar més per viure l’Evangeli, i també «donar el do de pit» com a imatge de l’esforç necessari en la missió. Desitja que “tant de bo al llarg de tota la nostra trajectòria siguem dels qui puguem arribar davant Déu amb les mans ben buides i, sobretot, foradades, perquè voldrà dir que no ens hem guardat res per a nosaltres mateixos” i convida a ser dels qui, “per fi, tenim la mà foradada”. Subratlla que “la imatge d’una mà ferida ens remet al dolor del Crist traspassat pels claus de la creu” i que “sabem que donar-ho tot deixa marca”, però que “és així com anem construint el Regne de Déu, a base de donacions petites, senzilles i, alhora, esplèndides i generoses”. Finalment, desitja que “tant de bo tinguem sempre les mans ben obertes i ben foradades per seguir amb la missió encomanada”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).
