Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 26 de juliol, coincidint amb la festivitat litúrgica dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús, l’Església celebra la VI Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, amb el lema «Jo no m’oblidaria mai de tu» (Is 49,15).
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la VI Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, així com de la necessitat d’afrontar les ferides de l’Església amb veritat, d’alçar la mirada cap als que pateixen, del coratge de perdonar, d’escoltar la Paraula, de qui ha de fer l’homilia i de viure la missió amb esperança, reconeixent la petitesa i els dons que Déu ens dona.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que en la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran “els cristians recordem amb afecte totes les persones d’edat avançada, especialment aquelles que viuen aquesta etapa de la seva existència marginades i oblidades”. Expressa que “la vellesa és una fase de la vida en què les energies disminueixen i l’activitat es redueix”, però que “també pot ser un temps de benedicció i d’alegria”. Ens convida a donar gràcies a Déu per tot allò que les persones grans encara poden fer amb goig. Afirma que la vellesa “és un moment en què podem gaudir amb calma de la companyia dels nostres éssers estimats” i que “és també un temps que podem dedicar a pregar amb més intensitat, a llegir la Sagrada Escriptura amb més assiduïtat, assaborint cada paraula i cada gest de Jesús”. Finalment, manifesta que “l’etapa del «capvespre de la vida» és un temps en què tot sembla avançar a poc a poc, d’una manera pausada” i que “és un moment de la nostra existència en què, pas a pas, ens anem abandonant amb confiança a les mans de Déu Pare, fins que Ell ens aculli a la seva estada eterna”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el sant pare Lleó, en el missatge per a la VI Jornada Mundial dels avis i persones grans, planteja aquesta qüestió: «Cada vegada més sovint, a diferència del que s’esdevenia en el passat, és possible de fer-se gran sense haver tingut una experiència real de fe.»”. Expressa que “això ens interpel·la a tots nosaltres, comunitat de creients, urgint-nos a pregar i treballar perquè els ancians siguin també atesos i puguin tenir experiències de trobament amb Crist”. Afirma que “en l’edat avançada sorgeixen amb més urgència les preguntes sobre el sentit de la vida, quan hom experimenta la fragilitat i, de vegades amb dolor, l’aïllament i fins i tot l’abandonament”. Destaca que “aquesta jornada dels avis i de la gent gran és una crida a tenir-los en compte, amb una pràctica concreta: la visita a la llar familiar, a la residència o a l’hospital”. Finalment, diu que el Papa agraeix als ancians que, amb les seves oracions, especialment quan reciten el sant rosari, el sostinguin cada dia.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “tota persona, a qualsevol edat i en tota circumstància, continua essent fill o filla de Déu” i que “els ancians «són la memòria viva d’un poble i la joventut de l’Església». Expressa que en la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran “s’obre davant nostre un misteri de tendresa que ha de sostenir tota vida humana: la certesa que ningú no queda fora del cor de Déu”. Afirma que “en aquest dia aturem la nostra mirada en aquells que, amb la seva vida lliurada fins al final, han estat —i són— arrel i memòria de les nostres famílies i de les nostres comunitats eclesials” i que “celebrar aquesta Jornada «és una oportunitat per redescobrir que l’Església està cridada a ser mare de tots»”. Recorda que “el Pontífex anima a reprendre «el bell costum» d’anar a veure els avis, la gent gran de la família i aquells que no reben cap visita”. Finalment, diu que “aferrats a la Paraula comprenem que tenir cura d’una persona gran és tenir cura de Crist mateix amagat en la seva fragilitat” i que en la vida humil, silenciosa i fidel de la gent gran «es teixeix una història de salvació».
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que el lema de la VI Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, «Jo no m’oblidaria mai de tu» (Is 49,15), “posa veu a la fidelitat i a l’amor constant de Déu”. Afirma que “el Papa ens recorda que el Senyor porta el rostre de cadascú de nosaltres gravat a la palma de les seves mans” i que “és una promesa ferma de companyia, un compromís de presència divina que acompanya la gent gran en cada etapa de la seva vida”. Expressa que “la vellesa és un temps de plenitud i una valuosa vocació” i que “a través de l’experiència acumulada i de la maduresa, brota una saviesa espiritual capaç d’il·luminar i de guiar la resta de generacions”. Manifesta que “les persones grans tenen una missió indispensable en la societat i en l’Església: custodiar les nostres arrels, transmetre la fe com un testimoni de vida i sostenir les nostres comunitats mitjançant una pregària constant pel món i per la pau”. Finalment, per a aquesta setmana ens proposa que visitem la nostra gent gran que viu en residències i que els convidem a sortir i a fer un passeig per agrair-los el do de la vida que ens han donat.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “en el Consistori de cardenals de finals del mes passat, s’ha demanat una Església “que sigui capaç de reconèixer els seus errors”, que recuperi la “credibilitat” i que pugui “parlar amb autoritat en favor de la dignitat de la persona, de la pau, de la reconciliació i del bé comú””. Davant realitats com “els abusos sexuals i els abusos de poder dins l’Església”, afirma que cal escoltar “sense prejudicis, sense presses per justificar, sense la temptació de relativitzar els fets perquè ens incomoden”. Assegura que “l’Església no pot ser creïble si no està disposada a deixar-se purificar per l’Evangeli” i que “la veritat pot ser dolorosa, però només la veritat allibera”. Defensa que “reconèixer errors no debilita la comunitat”, sinó que “la fa més honesta” i que “demanar perdó no és una estratègia de comunicació”, sinó que “és una exigència de la conversió cristiana”. Finalment, diu que “només una Església humil, capaç d’escoltar, de rectificar i de posar sempre la persona al centre, podrà ser un signe creïble de l’amor de Déu”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, parla del que va dir el Sant Pare Lleó XIV en el seu viatge apostòlic a les nostres terres i, especialment, “de les actituds que com a cristians hem de tenir envers els germans més necessitats”. Recorda que “va tenir també paraules de denúncia davant el drama que pateixen moltes persones, el drama migratori” i “ens recordà que d’una manera o altra tots som migrants, pelegrins cap a la Casa del Pare”. Assenyala que també “ens convidà a ser testimonis creïbles de l’esperança cristiana precisament a través del servei als que viuen en condicions de precarietat, en la marginació o enmig de tota mena de fragilitat” i “va fer una crida a la conversió a través de la nostra mirada, ja que els migrants o els pobres no són una categoria o una xifra, i la misericòrdia ha de començar amb gestos petits i de proximitat”. Finalment, demana que “la nostra mirada envers els germans ens acosti cada vegada més a la mirada de Déu, perquè alçant la vista cap a Ell, sapiguem mirar com ell tots els nostres germans, totes les situacions de patiment que hi ha en el nostre món”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “és fonamental l’experiència de perdonar, de no tenir en compte el mal que l’altre ens hagi fet, de donar una altra oportunitat a la persona, de deixar passar les febleses o debilitats dels altres”. Considera que “el perdó és el fruit més bell de l’amor” i expressa que “perdonar no vol dir aprovar ni legitimar les males accions que els altres hagin realitzat”, que “no es tracta d’actuar com si ningú no ens hagués fet patir ni, tampoc, de validar una injustícia” i que “perdonar no consisteix en acceptar el mal ni en pretendre que allò que és injust no ho sigui”. Afirma que “perdonar suposa també mirar amb esperança l’altre, confiant que pugui fer un gir i canviar la seva vida”. Manifesta que “ens ajuda a perdonar ser conscients de la nostra pròpia misèria i reconèixer les nostres pròpies faltes”. Finalment, recorda que sant Agustí predicava al Sermó: “Si tenim pecats, perdonem els qui ens ho demanen, perdonem els qui se’n penedeixen” i “et supliquen perdó, concedeix-lo; perdona, com també tu supliques que se’t perdoni”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “perquè la Paraula de Déu ens arribi al cor cal tenir una actitud d’escolta, obrir les nostres orelles i fer una escolta atenta i pacient”. Expressa que “l’escolta és l’actitud d’acollida de la Paraula, perquè si la Paraula no és acollida, si no és escoltada, si no és rebuda, si tan sols és sentida, no pot donar fruit”. Considera que “aquesta és la profunditat del camí pel qual el cristià és convidat a avançar, escoltant la Paraula per poder viure una nova creació”. Afirma que “el cristià és per damunt de tot el deixeble de la Paraula”. Assenyala que “cal deixar entrar la Paraula al nostre interior, deixar-la arrelar reconeixent les males herbes de les nostres limitacions”. Manifesta que “no n’hi ha prou tampoc amb saber, amb comprendre, amb escoltar la Paraula”, sinó que “cal actuar, fer, portar-la a la pràctica, acomplir el que la Paraula ens diu”. Finalment, demana que “aquest temps d’estiu sigui per a tots un temps propici a l’escolta a través de la lectura atenta de la Paraula i de la pregària”, un temps de “deixar espai a Déu en les nostres vides per tal de poder entendre millor què vol Déu de nosaltres”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “hi ha qüestions que, si les expliquem només des de la norma, poden sonar a prohibició”, però que “si les llegim des de la dimensió sacramental de l’Església, revelen una pedagogia profunda”. Parla de “per què un laic o una laica no pot pronunciar l’homilia dins l’Eucaristia, però sí que pot predicar o fer una reflexió en una litúrgia de la Paraula”. Comenta que “la resposta no neix d’una desconfiança envers els laics” i que “cada batejat és deixeble missioner”, però que “l’Eucaristia no és una reunió qualsevol”, sinó que “és el sagrament fontal on l’Església es manifesta com a Cos de Crist”. Explica que l’homilia “forma part de la mateixa acció litúrgica” i que “per això l’Església la confia al bisbe, al prevere o al diaca”. Assenyala que, en canvi, “en una litúrgia de la Paraula, una pregària comunitària, una vetlla o una trobada formativa, un laic preparat pot predicar”. Finalment, diu que “quan cada ministeri serveix des del do rebut, tota l’Església parla millor de Crist”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, vol fer “un crit joiós d’alegria” per tot el que s’ha viscut i compartit aquest primer curs i per tot el que està per arribar. Considera que “només hem fet un tram del camí”, però que «hi ha més dies que llonganisses». Reconeix les pobreses i limitacions de la diòcesi, però també que “estem vivint moments inequívocament propis del Regne, plens d’intensitat”. Destaca “les nombroses qualitats, talents, virtuts i oportunitats que Déu ens atorga a cadascun de nosaltres” i demana que “no siguem, ni avui ni mai, dels qui vivim la missió des de l’òptica de l’ansietat, de la rutina o del lament”. Subratlla que les noves generacions poden fer “grans aportacions a la pastoral”. Afirma que “la missió d’anunciar el Regne de Déu i fer-lo present enmig nostre ha de ser molt realista” i que, per això, “cal respectar el misteri de la llibertat que Déu ha dipositat en cadascun de nosaltres”. Finalment, prega que “demanem a Déu poder compartir la missió entre tots els agents de pastoral de la diòcesi” i que puguem ser “humils i ferms testimonis de l’esperança d’un Regne en què la justícia, l’Amor i la bondat de Déu són una realitat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).
