Data: 16 d’agost de 2026
Als evangelis trobem una paràbola que anomenem “del fill pròdig”, encara que en realitat parla d’un pare misericordiós (cf. Lc 15, 11-32). És un pare que surt cada dia al camí per veure si torna aquell fill cràpula que un dia va marxar de casa; un pare que, quan el fill decideix tornar, no li demana explicacions ni li adreça cap retret, sinó que surt corrents al seu encontre, l’abraça, l’omple de petons i li prepara un banquet de benvinguda. Pel pare, aquell serà el millor dia de la seva vida. Així és Déu. N’hi ha prou que li diguem -com aquell fill- “Pare, he pecat”, perquè Ell bolqui en nosaltres tot el seu amor.
El regal del perdó que Déu ens ofereix gratuïtament és immens. Ningú no podrà assenyalar un límit d’aquest amor i perdó, deia el papa Francesc: “La misericòrdia sempre serà més gran que qualsevol pecat i ningú no podrà posar un límit a l’amor de Déu que perdona” (Misericordiae vultus, 3). És un amor pur, fort, intens, tendre i pacient.
Hi ha un altre passatge de l´evangeli molt significatiu. Em refereixo a l’episodi en què una dona pecadora entra a casa de Simó, el fariseu, i vessa als peus del Mestre un gerret d’alabastre ple de perfum (Lc 7, 36-50). El fariseu critica Jesús, perquè accepta que una prostituta faci aquest gest, però aleshores Ell li parla d’un creditor que tenia dos deutors, un que li devia 50 denaris i un altre que li’n devia 500. Com que no tenien amb què pagar-li, els va perdonar a tots dos. Jesús pregunta: “qui l’estimarà més?” I el fariseu respon encertadament: aquell a qui va perdonar més. Jesús conclou: “quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor”. En canvi, a qui molt se li perdona molt, estima molt.
És molt significatiu que el cristianisme des del començament proclamés com una bona notícia el fet que Déu havia concedit el perdó dels pecats. El dia de Pentecosta, els deixebles van irrompre als carrers i places de Jerusalem anunciant que Crist havia ressuscitat i, com a conseqüència, Déu havia concedit el perdó dels pecats (cf. Fets 2,38). El perdó és possible! Déu ha perdonat l’ésser humà en la creu de Crist! En l’amor pobre i desarmat de Jesús, en aquest amor portat fins a l’extrem de lliurar-se a la mort, s’obre la possibilitat d’entreveure l’abisme del perdó i de l’amor de Déu.
Convé subratllar que Jesús és el primer en perdonar. Mentre el clavaven a la creu pregà dient: “Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan!” (Lc 23,34). I va atorgar el perdó al criminal que tenia al costat seu (Lc 23, 43). Nosaltres ens reconeixem com a homes perdonats, lladres que han estat mirats pel Senyor i han estat perdonats.
(Cf. “El perdó, una necessitat del nostre món”, en J. M. ROMAGUERA – M. GUARCH (eds), Encendre l’esperança. Dotze pistes per a un gran repte, CPL, Barcelona 2025)
