Data: 13 de setembre de 2026
Estimats diocesans,
La Sagrada Escriptura recull, com a gènere literari, diversos somnis meravellosos. Els qui somien estan cridats a la felicitat. No ho dubto. Josep, fill de Jacob, el petit de dotze germans, era designat pels seus germans com «el somiador». El seu relat ens parla, justament, d’aquell que és capaç de fer un aprenentatge profund al llarg de la seva vida. Des de la traïció viscuda a mans dels seus germans, passant pel temps de creixement a la cort d’Egipte, fins a arribar a l’expressió del perdó i la misericòrdia envers aquells que el van allunyar de la seva família. Josep, «el somiador», és una invitació a no perdre mai l’esperança.
No voldria pas ara convidar-vos a negar una evidència tan gran com el somni. Tots somiem. Tampoc voldria endinsar-vos en el món de la interpretació dels somnis —art molt atractiu per a alguns—. M’agradaria que poguéssim adonar-nos que estem cridats a fer realitat somnis grans. I, més grans que els nostres somnis, n’hi ha un de molt especial: em refereixo al somni de Déu, un món nou on l’Amor és el pa nostre de cada dia. Voldria recordar —abans que seguíssiu llegint— que Déu és Aquell per a qui no hi ha impossibles.
Aquest somni de Déu ha estat relatat en altres ocasions. Em remeto al somni de Jacob, a l’Antic Testament, amb el qual s’expressa aquesta relació real i fluida amb Déu. Em recordo també del somni de Josep, que accepta Maria com a expressió d’un amor renovat, conscient i fidel. Aquest és el somni de Déu: un món refet per la medicina del perdó.
Això també té a veure amb l’Església. Ella, mare i mestra d’humanitat, no podrà ser mai la que està cridada a ser si oblida Déu i el seu somni. L’Església està cridada a somiar. Recordo que, quan estudiava al seminari, el cardenal italià Carlo Maria Martini, durant el Sínode dels Bisbes dedicat al continent europeu l’any 1999, rememorant les paraules del pastor Martin Luther King, defensor dels drets de la població negra als Estats Units, va expressar el seu somni per a l’Església: més col·legial, per tant, més fraternal; més juvenil, és a dir, amb un cor predisposat a viure en el present; i més dialogant, és a dir, més missionera i menys tancada en si mateixa. En tot cas, aquest somni vingué precedit per una reflexió pública molt interessant, a través d’uns escrits amb el filòsof contemporani Umberto Eco, sobre la creença dels qui afirmen no creure. Això ve a tomb, perquè els somnis veritables ens mouen vers el futur i, per tant, a sortir de nosaltres mateixos.
Una Església que somia, doncs, és una Església que s’implica amb totes les seves forces a fer realitat la voluntat de Déu i, per tant, surt d’ella mateixa. D’aquesta manera es pretén que Déu, i només Déu, ocupi el centre del que ella fa, diu i realitza. Recordo que ens remetem a un somni d’Amor —només d’Amor—, perquè Déu és Amor. Així de senzill.
Estimar és complex perquè xoquem molts cops amb els nostres límits. Estimar ens demana abandonar qualsevol mena de protagonisme.
Sant Joan Bosco, un testimoni ferm de la fe, va viure la seva missió immers en el somni de Déu. Sovint traslladava els seus nombrosos somnis personals en advertiments, però també en recomanacions i conviccions sobre Déu mateix. Una Església que somia és una Església que espera amb coratge que la presència de Déu sigui sempre transformadora. Creieu-me. L’Amor per a tota la humanitat transforma les nostres petiteses. Siguem els somiadors de Déu.
Amb la meva benedicció i afecte,
