Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

La lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,21-35) que es proclamarà a l’Eucaristia del proper diumenge 13 de setembre ens convida a reflexionar sobre el perdó. Davant la pregunta de Pere sobre quantes vegades cal perdonar, Jesús respon amb una paràbola que posa en relleu la grandesa de la misericòrdia i la necessitat de saber perdonar els altres tal com nosaltres hem estat perdonats.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del perdó, així com de la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, del nou curs pastoral, de la sinodalitat, de la veu que sosté els nostres passos, de l’educació i d’una Església que somia.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que Jesús “demana als seus seguidors de perdonar els germans «setanta vegades set»”. Expressa que el que Jesús vol aconseguir és “ensenyar que en el seu Regne el perdó és una de les actituds fonamentals” i que “els cristians no tenim mai cap excusa per deixar de perdonar”. Afirma que “Jesús sap que aquesta experiència es fa difícil en la mentalitat mundana, tan avesada al ressentiment i, fins i tot, a la venjança” i que “per això se li acut il·lustrar el seu ensenyament amb una paràbola”: un súbdit ha contret un deute de deu mil talents amb el seu senyor i el rei se’n compadeix. Manifesta que “Jesús subratlla expressament el contrast entre els dos personatges, i ho fa a través de la desproporció exagerada de les quantitats que es deuen”: Com pot ser que el rei, a qui molt se li deu, es compadeixi de l’inferior, mentre l’altre, a qui se li deu poc, s’irriti contra un germà seu?”. Finalment, diu que “el perdó no és quelcom que puguem escollir”, sinó que “és conseqüència natural d’haver acceptat humilment el perdó de Déu i de saber que la fraternitat està per damunt de qualsevol possible deute”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “no només personalment, sinó també com a comunitat, necessitem el perdó, perquè sovint errem en el camí i som infidels al nostre Senyor”. Expressa que “com a Església hem de reconèixer els nostres propis defectes i combatre’ls amb valentia, “perquè no perjudiquin la difusió de l’Evangeli””. Recorda que “el papa sant Joan Pau II, en ocasió del Jubileu de l’any 2000, va promoure una gran petició de perdó i va convidar els cristians a posar-se de genolls davant de Déu, reconeixent les faltes comeses per l’Església”. Recorda també que “a propòsit dels casos d’abusos de menors per part de clergues, va dir Benet XVI que havien “enfosquit la llum de l’Evangeli com no ho havien aconseguit ni tan sols segles de persecució” i va parlar de “ferides infligides al cos de Crist” i “va demanar reiteradament perdó a les víctimes”. Finalment, també recorda que “la vigília del passat Sínode, el papa Francesc va promoure una celebració penitencial a la Basílica de Sant Pere, mostrant i fent realitat que no es pot ser una Església sinodal sense experiència de reconciliació”.

El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, recorda que el papa Lleó XIV en la vetlla de pregària a l’estadi olímpic de Barcelona el passat 9 de juny va dir que “hem d’aprendre a mirar el perdó, poderosa medicina contra el mal que sana les nostres ferides interiors, com alguna cosa que forma part d’un pro­cés, d’un camí”. Recorda que l’Església ens ofereix un camí per a rebre el perdó: el sagrament de la reconciliació i que “per rebre’l ens cal preparar-nos-hi ben conscientment a través d’un examen profund de la nostra consciència”. Afirma que “el sagrament de la penitència ens obre les portes del perdó per tal de ser perdonats i de poder perdonar”, que “és el camí del perdó” i que “per això ens hi hem d’acos­tar amb rectitud i transparència de consciència, amb contrició, és a dir, amb penediment i amb el propòsit de no tornar-hi, sempre oberts a ser perdonats i a perdonar”. Finalment, diu que “el perdó ens posa davant de Déu i davant de la nostra pròpia realitat necessitada de perdonar i de rebre el perdó, no pas setanta vegades, sinó se­tanta vegades set, no sigui que el Senyor ens digui: «No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu?».

L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, informa que dilluns 14 de setembre “celebrarem la festa de l’Exaltació de la Santa Creu”, dia en què “els cristians recordem que Déu ens estima tant que, per salvar-nos, va enviar el seu Fill, que va morir per nosaltres a la Creu”. Expressa que “la creu és el «signe de Crist Salvador», de l’amor de Déu per cadascun de nosaltres”. Considera que aquesta festa pot ser una bona ocasió per recordar alguns moments especials en què els cristians acostumem a fer el gest del senyal de la creu: quan “donem gràcies a Déu pel nou dia que comença en iniciar la pregària del matí”, quan iniciem l’Eucaristia i, just abans de de ser proclamat l’Evangeli… Afirma que “Jesús, que és el camí, la veritat i la vida, ens recorda que el camí per assolir la vida plena passa, necessàriament, pel misteri de la Creu”. Finalment, demana que “siguem com Simó de Cirene, que va ajudar Jesús a portar la creu camí del Calvari” i que “ajudem també els nostres germans més vulnerables a fer-los la vida més suportable, a alleujar amb amor el pes de la seva creu”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que el servei pastoral no ha cessat en el període estiuenc, però que “en ocasió del nou curs, cal emprendre les actuacions en els camps evangelitzadors i pastorals, com la catequesi i altres accions formatives”. Expressa que “hem d’iniciar el nou curs amb esperança, amb la mirada, des de Déu, a l’avui concret”. Explica que en el descans estiuenc ha estat a les terres on va néixer i créixer, el Delta de l’Ebre, on “els camps de conreu d’arròs, a finals d’agost i setembre, són rossos, assenyalant el moment de la collita”. Manlleva les paraules del Senyor “Alceu la mirada. Mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar” (Jn 4,35) per a “convidar-vos a mirar amb esperança i descobrir «els camps rossos» de les persones que esperen la nostra paraula oportuna per a descobrir més i més Crist, el Camí, la Veritat i la Vida”. Finalment, diu que “són molts els qui cerquen i els qui troben” i que “aquests són els camps rossos, a punt de segar, que esperen el nostre testimoniatge de fe en Crist, l’únic Senyor i Salvador”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que amb el mes de setembre “torna la vida quotidiana amb els seus reptes” i que “és un temps que hem d’omplir de vida, i de vida en Déu, no sols d’activitats més o menys gratificants”. Expressa que aquest curs ens acompanya la certesa preciosa que “Déu ens estima tal com som, però ens somia millors (Lleó XIV)”. Afirma que aquest curs “volem progressar decididament en la creació de les unitats pastorals i impulsar el primer anunci i l’Acció Catòlica General” i que “continuarem millorant el catecumenat i la iniciació cristiana, Església Jove SF i la confirmació, la cultura vocacional i una acollida que faci de cada comunitat una veritable llar”. Comunica que “comencem el curs amb dos signes d’esperança”: “quatre joves de la nostra diòcesi han iniciat el curs propedèutic al Seminari Interdiocesà de Catalunya” i “gràcies a la iniciativa generosa de la parròquia de Piera, que ja acull dos joves africans de dinou anys procedents de les illes Canàries, la diòcesi estrena el seu primer «corredor d’hospitalitat»”. Finalment, demana que “comencem, doncs, amb confiança” i que ens atrevim  a col·laborar amb el somni de Déu.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “des que el papa Francesc anunciés la convocatòria del Sínode sobre la sinodalitat amb el lema “Comunió, participació, missió” l’any 2021 l’Església ha recorregut un camí en diverses fases de preparació i participació”. Recorda que el papa Lleó en l’obertura de l’any pastoral l’any 2025 “demanava una implicació més gran en l’aplicació de les propostes sinodals, i treballar per la participació activa de tothom a la vida de l’Església”. Expressa que “una imatge que pot també ajudar-nos és la d’una família en la qual es combina adequadament l’experiència, la capacitat de decisió, l’impuls i l’empenta, la motivació per viure l’obertura al futur”. Finalment, afirma que “des d’aquesta imatge podríem resumir alguns aspectes de la sinodalitat amb els següents punts”: l’objectiu de tot camí sinodal és discernir la voluntat de Déu; la pregària és absolutament necessària; es tracta d’aprendre a caminar junts, des de la consciència de formar part d’un cos viu que és l’Església i viure això des d’una “corresponsabilitat diferenciada”.

El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “torna la vida ordinària i la feina de cada dia”, però que “abans de preguntar-nos què farem o com organitzarem la motxilla per a aquest nou curs, ens hem de preguntar qui ens crida i per a què”. Expressa que “el seguiment de Crist no comença amb una tasca, sinó amb una veu: una crida personal i única que, des del més profund, travessa els murs del cor i desperta tota la vida”. Ens proposa “començar reconeixent els dons que Ell ens ha confiat per, després, preguntar-nos a qui ens envia en aquest moment concret de la nostra vida”. Afirma que “al llarg d’aquest curs pastoral i escolar, aquesta veu de Déu ha d’acompanyar cadascun dels nostres passos”. Demana que “enmig de les alegries i els desafiaments que ens esperen, no deixem d’escoltar aquella veu que un dia ens va cridar pel nostre nom”. Finalment, diu que “qui confia en el Pare mai no camina a la deriva”, ja que “la seva tendresa fidel continua conduint-nos, amb paciència i amor, cap a la plenitud de la vida”.

El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, en l’inici del nou curs escolar, s’adreça als nens i nenes, adolescents, joves, pares, mestres i professors. Vol convidar-los a fer “una reflexió inspirada en les alertes que el pensament actual ens llança sobre la deriva de les nostres famílies i escoles”. Expressa que “sovint el món adult pateix una malaltia silenciosa i contemporània: l’obsessió per l’èxit, el rendiment i l’eficàcia total”. Considera que “la infància és un territori sagrat que demana ser acollit, no explotat” i que la missió dels mestres és “una vocació d’amor desinteressat, que ofereix refugi”. Demana als infants que recordin sempre que “als ulls del Senyor valeu pel que sou, pel vostre misteri únic com a persones, i no per la vostra capacitat de complir les expectatives i motlles del món” i que “comencem aquest curs redescobrint la bellesa de viure a contracorrent d’aquesta competència feroç”. Finalment, recorda “Educere”, “una arrel llatina que ens encoratja a guiar el nostres fills cap enfora” i demana que “fem créixer el seu potencial perquè no són part d’un producte que fabriquem”.

El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que “la Sagrada Escriptura recull, com a gènere literari, diversos somnis meravellosos” i que “els qui somien estan cridats a la felicitat”. Expressa que li agradaria que “poguéssim adonar-nos que estem cridats a fer realitat somnis grans” i que, “més grans que els nostres somnis, n’hi ha un de molt especial”: el somni de Déu, “un món nou on l’Amor és el pa nostre de cada dia”. Recorda que “Déu és Aquell per a qui no hi ha impossibles”. Afirma que l’Església, “mare i mestra d’humanitat, no podrà ser mai la que està cridada a ser si oblida Déu i el seu somni” i que “l’Església està cridada a somiar”. Considera que “una Església que somia és una Església que s’implica amb totes les seves forces a fer realitat la voluntat de Déu i, per tant, surt d’ella mateixa” i que “d’aquesta manera es pretén que Déu, i només Déu, ocupi el centre del que ella fa, diu i realitza”. Considera també que “una Església que somia és una Església que espera amb coratge que la presència de Déu sigui sempre transformadora”. Finalment, ens demana que “siguem els somiadors de Déu”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).