Data: 20 de setembre de 2026
¿Perdonar suposa oblidar completament tant l’agressió rebuda com la persona de l’agressor? ¿La memòria és contrària al perdó? A la seva encíclica sobre la fraternitat humana, el papa Francesc es plantejava de manera explícita si perdonar significa oblidar el mal que algú ha fet. La resposta és clara: “el perdó no implica l’oblit” (FT 250). En efecte, el perdó no pot significar oblidar l’ofensa ni tampoc aquell que l’ha comesa.
Hi ha injustícies que mai no han de ser oblidades. El Papa posa aquests exemples: la Shoah no ha de ser oblidada; tampoc no s’han d’oblidar els bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki, ni les persecucions, el tràfic d’esclaus o les matances ètniques que van passar i ocorren a diversos països. “Han de ser recordats sempre, una i altra vegada, sense cansar-nos ni anestesiar-nos” (FT 248). La memòria del que ha passat és important per no repetir els errors. El record de les víctimes no s’ha d’esborrar, per preservar la seva dignitat i prevenir-se davant del desig de dominació. La vergonya davant del que va succeir és estímul per construir un món més just.
Un sentit diferent té –segons el meu parer- la frase popular “perdono, però no oblido”. En general, qui pronuncia aquestes paraules vol mostrar que el perdó no és incondicional, perquè es deixa entreveure que hom sempre recordarà el mal que l’altra persona ha infligit. En el fons, aquesta frase és una manera d’afirmar-nos a nosaltres mateixos i d’humiliar l’altra persona. El papa Francesc oferia un criteri molt clar: “Els qui perdonen de veritat no s’obliden, però renuncien a ser posseïts per aquesta mateixa força destructiva que els ha perjudicat” (FT 251). És a dir, la clau està en “com” recordem. Si en recordar seguim alimentant el ressentiment, potser és que el perdó encara no ha estat complet. Però si recordem amb pau, aprenent de l’experiència viscuda, sense permetre que el dolor ens governi, aleshores el perdó esdevé autèntic i guaridor.
Perdonar és trencar el cercle viciós, que condueix a cercar la venjança, la qual no resol res. La venjança no serveix per reparar el mal a les víctimes ni per rehabilitar l’agressor. Ens enganyem creient que la venjança restablirà la justícia trencada. De fet, la venjança augmenta l’agressivitat i multiplica la violència. Pot satisfer-nos per un instant, però no per sempre. Per contra, té la possibilitat d’encegar-nos i ofuscar la nostra raó. No es tracta d’esborrar el que ha passat ni de ser ingenus davant de possibles danys futurs. Es tracta de recordar sense quedar atrapats en la ferida. Per això, el que podem fer és que, amb el pas del temps, l’ofensa i l’ofensor no constitueixin una presència obsessiva i inquietant i, així, mirar el futur d’una manera nova.
(Cf. “El perdó, una necessitat del nostre món”)
