Data: 27 de setembre de 2026
Recordo amb felicitat les abraçades que em regalava la meva àvia materna. Eren llargues, plenes de força, també de somnis, de felicitat, d’esperança i, sobretot, plenes d’Amor. Una Església feliç sap abraçar. Expressa proximitat i solidaritat. Voldria subratllar el valor d’una abraçada. No sé si en sabré. Avui un gest com aquest expressaria fàcilment que les distàncies es poden escurçar. L’Església de Déu té molt present el fet que ha de ser propera, especialment als més febles. Allunyar-se de la humanitat és oblidar la pròpia identitat. L’Església ha de tenir ben present qui ha estat el qui l’ha fundat: Jesucrist, vertader Déu i vertader home.
Cal dir que no sempre és fàcil abraçar. L’Església, com qualsevol persona, també té les seves pors. Amb tot, una abraçada convençuda no és mai quelcom feridor, sinó senzillament una expressió visible de quelcom molt profund i radical: l’acceptació absoluta d’aquell a qui s’adreça l’abraçada.
És així. Una Església, amb voluntat real i sincera d’estar a l’abast de tothom, abraça i es deixa abraçar, especialment pels més febles i necessitats. Quin goig reconèixer en l’Església una veritable acceptació de la realitat.
Voldria recordar, a partir dels relats bíblics, dos moments en què es detecta aquest contacte entre Jesús i els altres. El primer, quan Jesús ressuscitat evita l’abraçada de Maria Magdalena perquè no el retingui. El segon, quan el Pare bo rep el fill petit que havia marxat amb l’herència rebuda en vida. Hi ha, doncs, abraçades que són expressió d’un amor petit, possessiu, egoista. Hi ha abraçades que expressen un amor reparador.
El papa Francesc va recordar en una ocasió que Déu ens oferia dues grans abraçades al llarg de la nostra vida, a saber: el dia del nostre baptisme i el dia del nostre encontre amb Ell al cel.
Una Església feliç és la que obre els seus braços a tota la humanitat, tal com va fer Jesús a la creu. Una Església senzilla, pobra i humana no té cap altre desig que fer-se servidora de la humanitat, ferida força vegades per l’egoisme. La felicitat té a veure amb aquesta capacitat de reduir les distàncies i, al mateix temps, de respectar la vida de tothom. L’equilibri és complex.
Podem aprendre més i millor el llenguatge de la proximitat? Cal aprendre a abraçar i a deixar-se abraçar, en tant que sigui expressió d’un amor senzill, verídic, no possessiu. Hi ha un camí —segons el meu parer— que és el de l’amistat. Una abraçada sincera, amical i alliberadora té molt a veure amb les qualitats «de socórrer, acompanyar, orientar, ensenyar i obrir camins» —com indicava el papa Lleó en la seva recent visita a casa nostra—. L’Amor de Crist —creieu-me— es transforma en gestos concrets que van transformant la nostra vida. Tot es va aprenent.
L’abraçada del germà, de l’amic, del pare, de la mare, de l’enamorat… L’abraçada d’algú que admires i estimes és sempre esperada, desitjada, però l’abraçada més important de totes és la dels qui no poden retornar res més que això: una abraçada. Aquests són els nostres germans més necessitats. Els pobres han abraçat Déu estimant l’Església —ho he vist amb els meus propis ulls!—, fins i tot quan aquesta no ha estat propera. I és que qualsevol abraçada recoberta del do de la fe, és a dir, de la confiança entre qui fa l’abraçada i qui la rep, és camí vers la felicitat.
