«Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills» (Mt 5,9)

oct. 29, 2026

Data: 1 de novembre de 2026

Aquest diumenge s’esdevé la festivi­tat de Tots Sants. Una festa que ha­bitualment associem amb el record als nostres difunts i que l’Església, en dos dies, ens convida a celebrar doble­ment: recordant aquells difunts que ja gaudeixen del Regne del cel i aquells altres que pot­ser encara no tenen aquesta possibilitat. El record als nostres germans i germanes difunts ens posa en comunió amb ells i alhora ens fa recordar el caràcter efímer d’aquesta vida que vivim aquí.

A poc a poc, costums importants d’altres països sembla que lluiten per desplaçar el caràcter propi d’aquesta celebració. Hauríem de posar l’accent en aquest record cap als difunts, no pas amb un caràc­ter banal, sinó escoltant amb atenció l’Evangeli que ens proposa la litúrgia per aquesta festivitat i que habitualment coneixem com el de les benaurances. Jesús ens dona en aquest text les claus d’interpre­tació de la santedat. Els pobres en l’esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam i set de ser jus­tos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau i els perseguits pel fet de ser justos són aquells per a qui Déu té reservat el Regne del cel. Jesús ens convida a ser feliços quan siguem insul­tats, perseguits i calumniats per causa seva, perquè llavors és quan la nostra recompensa serà gran en el cel.

Aquest és el vertader sentit de la festivitat de Tots Sants: girar l’atenció cap a tot allò que ens acosta al Regne del Cel, on per entrar-hi poc hi valen els pa­ràmetres que sovint la nostra societat estableix com a senyals de triomf. El Sermó de la muntanya és un text que ens interpel·la, un text tal vegada incòmo­de, que ens pot provocar neguit perquè potser ens veiem feliços i consolats, farts i satisfets, o tal volta som nosaltres els qui perseguim, ofenem, calumni­em, i per tant no tenim el cor net. L’Evangeli de les benaurances ens posa al davant el programa de la vida del cristià, de la manera més clara, ens ensenya el que ha de ser la nostra vida, el que ha estat la vida de tants i tants sants que de forma anònima han imitat a Crist, aquells que han vist que l’única i verta­dera felicitat sols pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat, que és estimar-lo a Ell i estimar als altres com a nosaltres mateixos.

La vocació a la santedat és universal, com universal és el programa de les benaurances. És aquest un programa de vida constructiu i joiós, que ens propo­sa un món més lliure, més igualitari, més fraternal. Però l’accent del Sermó de la muntanya no es troba tant el seu contingut, que ja és per si mateix molt important, com en el seu objectiu, que no és altre que l’assoliment del Regne. Participant de la mort i resurrecció de Crist entrem a formar part del reg­ne, on tot és consol, compassió, justícia i netedat de cor; aquesta és la recompensa dels justos, la de ser fills de Déu en plenitud. Un regne que ja molts gaudeixen, un regne al qual demanem al Senyor que aculli ja als nostres difunts estimats, un regne en el qual somiem ser-hi algun dia.