Quan el somni de Déu crida

nov. 5, 2026

Data: 8 de novembre de 2026

Estimats amics i amigues:

Tota vocació neix d’una crida, però l’Església necessita una comunitat que pregui perquè aquesta veu sigui escoltada. Hi ha veus que només es reconeixen en el silenci, camins que es descobreixen quan deixem de córrer i respostes que neixen quan aprenem a posar-nos de genolls. Som cridats a servir. I, per fer vida aquest servei, necessitem endinsar-nos en la quietud, alçar els ulls cap al Pare i demanar-li que els nostres somnis —si també són els Seus— trobin un camí per fer-se realitat.

El passat 5 de novembre vam celebrar a la nostra diòcesi la Cadena de Pregària per les Vocacions que, durant aquest mes, uneix les deu diòcesis amb seu a Catalunya. També els dies 15 i 25 tornarem a tenir aquesta responsabilitat de posar davant del Senyor el futur de la seva Església. El papa Francesc, en el seu missatge per a la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions de 2025, recordava que «la vocació és un do preciós que Déu sembra en el cor» i una crida a sortir de nosaltres mateixos «per emprendre un camí d’amor i de servei». I afegia que cada vocació —laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és «un signe Quan el somni de Déu crida de l’esperança que Déu posa en el món i en cadascun dels seus fills». Així, tota vocació conté una petita revelació de l’amor de Déu: algú que s’atreveix a lliurar la seva vida perquè la vida dels altres pugui créixer.

Tanmateix, pregar per les vocacions no pot quedar reduït a uns dies assenyalats a les nostres agendes. És una tasca de tothom i per a tothom. Ho podem fer junts a les nostres parròquies, davant del Santíssim, en l’Eucaristia, resant el Rosari o, senzillament, oferint una pregària amagada, un sacrifici o un acte de caritat. Cap pregària pronunciada amb fe no es perd, perquè Déu recull fins i tot les paraules que nosaltres creiem insignificants i les guarda en el cor de la seva Església. Preguem pels matrimonis que es fan una sola carn, pels sacerdots cridats a lliurar la vida pel seu poble i per aquells que senten la crida a la vida consagrada i fan de tota la seva existència una ofrena. Preguem pels missioners que travessen mars i fronteres per portar l’Evangeli allà on encara arrelen el fang, la penúria i la solitud; per tants laics que, enmig del món, fan de la seva professió, del seu compromís i del seu servei una manera concreta d’anunciar Crist. Són camins diferents, però tots porten al mateix lloc: a una vida que deixa de pertànyer-se del tot per convertir-se en un do pur.

I si alguna vegada ens preguntem per què necessitem pregar per les vocacions, n’hi ha prou de mirar Jesús. No hi va haver en la seva vida ni un sol gest que no estigués travessat per la pregària: en la brisa, en la paraula o en el lament. Així, tota vocació guarda un missatge: Déu continua confiant en els seus fills, i per això ens crida. Potser alguna d’aquestes crides està naixent ara mateix, mentre algú, en algun lloc, prega per tu, sense saber tan sols el teu nom…