Una Església que lluita

nov. 5, 2026

Data: 8 de novembre de 2026

Tots hem jugat, de petits més. De fet, quan teníem pocs anys, fèiem volar la imaginació per jugar. De vegades érem herois i de vegades astronautes… Però això no tenia gaire importància; el que era decisiu era que havíem de guanyar. Ho donàvem tot; ningú no volia quedar en segon lloc. De vegades, també cal dir-ho, alguns jocs eren tan competitius que es convertien en «lluites», i aquestes acabaven malament perquè la rivalitat pujava de to. Això de «jugar lluitant» va amb la condició de criatura. Amb tot, és clar que tot ésser vivent intenta lluitar per allò que vol. I aquestes lluites no són pas un joc.

Si l’Església vol ser feliç, sap que ha de lluitar a favor del Regne de Déu, des de la pau. Agraeixo la lluita dels voluntaris de diverses entitats diocesanes que se situen al costat dels més necessitats. Aquest és el nostre lloc i la nostra lluita: fer costat als més febles. És una lluita dura, però feliç. Els qui donen el seu temps a favor dels altres —a part d’agrair l’existència de tants voluntaris i voluntàries, demano que puguin créixer en nombre— són grans lluitadors, perquè no pensen en ells mateixos, sinó en els altres. Això és signe de noblesa, però també de coratge i d’esperança. La victòria dels pobres, que és la de Déu, arribarà.

L’Església diocesana, en el nostre cas, la de Lleida, vol assolir aquesta victòria, que no és res més que una comunió viva i vivent.

La vida de Jesús fou també una lluita —sense violència, òbviament—. Ell demanava que la hipocresia quedés del tot erradicada del cor de la persona; aspirava que la gent s’adonés que Déu és a prop de la sinceritat; somiava en veu alta i expressava amb rotunditat la força del perdó; entenia que la pregària era el camí per lliurar les millors batalles contra l’enemic —que pren formes tan variades com, per exemple, la rutina, el desencant i la tristesa—.

El nostre pla pastoral vol ser un referent per assolir aquesta força necessària que ens predisposi a lluitar a favor del Regne. En aquest pla s’expressa la importància de la «parroquialització». No es tracta d’armar-nos institucionalment, de tal manera que siguem estranys en aquest món que ens toca viure. Es tracta de lluitar per renovar les nostres parròquies i fer que siguin expressió veritable de la proposta i la victòria de Jesús: ser una comunitat que viu la comunió i en comunió, amb Déu i amb els germans. Això tindrà lloc gràcies a la predisposició de cada creient, però també —permeteu-m’ho— gràcies als recessos diocesans que es proposaran durant els propers mesos al nostre bisbat. L’aposta és forta. Cal que ho sigui.

Feliç l’Església que lluita des de la fe, des de la pau i des de l’esperança. Per a nosaltres, la lluita no és pas quelcom que ens hagi de remetre a una situació de vencedors i vençuts. Déu ens crida a tots, i la lluita, que caldrà dur a terme en diferents fronts, ha de tenir sempre un horitzó: la comunió. Integrar tothom: aquesta és la lluita real.

Fem-nos forts gràcies a una vida sagramental viscuda amb un esperit de conversió; amb una formació curosa que no ens allunyi de la realitat; amb una pregària quotidiana que faciliti sempre la pertinença eclesial; amb una predisposició generosa per ser missioners allà on transcorre la nostra vida. I recordeu: la victòria de Déu, que és comunió amb Ell i és pau, està arribant.