Data: 22 de novembre de 2026
Estimats amics i amigues:
Avui celebrem la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el Món, que clou l’any litúrgic que havíem iniciat amb el temps d’Advent. Aquesta festa ens situa davant d’una de les paradoxes més colpidores de l’Evangeli: un Rei que té per tron una creu, per corona unes espines i per ceptre l’amor lliurat fins a l’extrem.
La grandesa de Jesús no s’assembla gens a aquella a què aspira aquest món. La seva noblesa no es mesura pel poder, la força, la magnanimitat, la capacitat d’imposar-se o pel nombre dels qui l’obeeixen. La seva grandesa és una altra, i només té una mesura: la de l’amor de Déu. Un amor inesgotable, sublim i incomparable, capaç de davallar fins al més profund de la nostra condició humana per abraçar-la, redimir-la i restaurar-la.
Quan sembla que tot s’acaba a la Creu, on el Rei es mostra vençut, ultratjat, despullat, abandonat i sense cap poder, és precisament aleshores que es manifesta la veritable naturalesa de la seva reialesa. Jesús, per salvar-nos, s’abaixa fins a fer-se un de nosaltres; essent el Fill de Déu, coneix la injustícia, la traïció, l’abandonament, el dolor i la mort. Entra, fins i tot, en el silenci del sepulcre. I ho permet, perquè és la mostra més gran de lliurament que ens pot oferir. De fet, no rebaixa ni una mica el sofriment que arriba a patir en la seva pròpia carn, per deixar ben palès que no hi ha cap racó de la nostra humanitat on Crist no hagi volgut arribar.
Sant Gregori el Gran contempla precisament aquesta paradoxa en aquell lladre crucificat al costat de Jesús. Diu que va tenir fe «perquè va creure que regnaria amb Déu, a qui veia morir al seu costat», va tenir esperança «perquè va demanar entrar al seu regne», i va tenir caritat «perquè va reprendre severament el seu company de malifetes, que moria al mateix temps que ell i per la mateixa culpa» (Moralia 18,25). Quin misteri tan gran i insondable: mentre uns contemplaven en Jesús un home derrotat, aquell home va ser capaç de reconèixer en un moribund el Rei de reis, el Fill de Déu.
Déu es va fer carn i nosaltres som cridats a encarnar la nostra fe, a deixar que l’Evangeli toqui la realitat concreta de la nostra vida i la transformi. Celebrar Crist Rei és reconèixer que l’amor té l’última paraula. I si el nostre Rei triomfa des de la Creu, som nosaltres capaços de ser un lloc on els altres puguin sentir-se acollits, sostinguts i estimats? Aquest és el Regne que Crist inaugura: un Amor que, des del lliurament total, és capaç d’abraçar i salvar el món sencer.


