Data: 22 de novembre de 2026
Moltes persones s’han descobert a elles mateixes quan s’han posat a caminar. Ho dic per pròpia experiència i per la d’un elevat nombre de persones properes. El qui camina és algú que, tard o d’hora, s’adona de l’existència d’aquells bons interrogants que ajuden a créixer per dins: «D’on vinc?», «Cap a on vaig?». El que li succeeix a un pelegrí també té a veure amb el que li toca viure a l’Església. La felicitat es va trobant a mesura que es fa camí.
Una lectura religiosa de joventut —de la qual guardo un gran record personal— tenia per títol Més important que la meta és el camí. És ben cert. L’alegria d’haver assolit la fi d’un trajecte és gran, però encara ho és més la d’haver-lo recorregut. Pas a pas reconeixem el gran regal de la vida i, en ella, el do de la felicitat que Déu vol per a tots nosaltres. L’Església no es reconeix com a tal quan resta paralitzada —molt sovint per la por i el dubte—. Quan l’Església es mou, és a dir, es disposa a acompanyar les persones, descobreix el goig de la felicitat.
Però com iniciar un camí? Ens referim a un camí de fe. Volem que el nostre estil missioner desvetlli els bons interrogants, aquells que ens ajuden a posar-nos en marxa. Cal un impacte, és a dir, una qüestió respectuosa i profunda, intel·ligent i alliberadora. Jesús, «camí, veritat i vida», planteja aquests interrogants: «A qui busques?», «Per què plores?», «Què vols?». Els evangelis recullen aquestes preguntes i moltes altres. Són actuals. I com a resposta trobem una invitació: «Vine i segueix-me».
Aquest és l’estil del Mestre, i també ha de ser el de l’Església. Es tracta de proposar, acompanyar i no defallir. La felicitat no és tant una meta com un camí. A tots ens cal recórrer el camí de la vida segons les pròpies condicions espirituals. Vetllar pels talents que Déu ens ha confiat i tenir-ne cura és una concreció responsable de la nostra vocació. El que Déu m’ha donat ho haig de cuidar.
També és cert que hi ha camins de tota mena. Ningú fa el mateix recorregut, però tots, com a Església, passem per paratges molt similars. Sabem que no es pot generalitzar massa, però ho fem. Quan observem un bosc, el veiem ple de vegetació i pensem que tot és el mateix, però cada planta, cada arbre i cada arbust és únic. Així és també el camí de l’Església de Lleida, el qual passa per concretar el nostre pla pastoral, L’acompanyament és el camí. S’entén. Ningú pot caminar sol. La nostra felicitat té molt a veure amb el fet d’adonar-nos de la importància de créixer com a comunitat, com a Església que s’acompanya.
Cal recordar —és important— que cal cuidar l’estat de forma. Em refereixo a la pregària. Aquest diàleg íntim amb Déu manté el ritme de la marxa. És la manera de regular la intensitat, la passió, el cansament i el desig de seguir caminant. La pregària és l’espai idoni per encaixar i superar tota mena de cansament. Ja ho hem indicat en altres ocasions: la pregària és allò que ens permet seguir en el camí. Gràcies a ella, ens endinsem en la configuració d’«una existència oberta», és a dir, un testimoni de vida plena, de vida feliç.
L’Església que camina esdevé una Església feliç, perquè enmig dels seus cansaments descobreix el do de l’Amor que habita en ella. Un Amor que fa d’ella «una realitat oberta». L’Església serà feliç quan acompanyarà el caminar de tots els qui volen situar Déu com a meta, però sobretot com a camí.


