Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Hi va haver un temps en què les esglésies estaven orientades cap a l’est. S’entrava a l’edifici sagrat per una porta oberta cap a occident i, caminant per la nau central, es feia cap a l’orient. Era un símbol important per a l’home antic, una al·legoria que al llarg de la història ha decaigut progressivament. Nosaltres, homes de l’època moderna, molt menys acostumats a percebre els grans signes del cosmos, gairebé mai no ens adonem d’aquest detall. L’occident és el punt cardinal de l’ocàs, on mor la llum. L’orient, en canvi, és el lloc on les tenebres són vençudes per la primera llum de l’aurora i ens recorda Crist, Sol sorgit des de dalt a l’horitzó del món (cf. Lc 1,78).
Els antics ritus del baptisme preveien que els catecúmens pronunciessin la primera part de la seva professió de fe dirigint la mirada a l’occident. I en aquella positura eren interrogats: «Renuncieu a Satanàs, al seu servei i a les seves obres?», i els futurs cristians repetien a cor: «Hi renuncio!» Després es girava cap a l’absis, en direcció a orient, on neix la llum, i els candidats al baptisme eren interrogats de nou: «Creieu en Déu Pare, Fill i Esperit Sant?» I aquesta vegada responien: «Hi crec!»
En els temps moderns s’ha perdut en part la fascinació d’aquest ritus: hem perdut la sensibilitat davant el llenguatge del cosmos. Naturalment ha restat la professió de fe, feta d’acord amb la interrogació baptismal, que és pròpia de la celebració d’alguns sagraments i el seu significat roman intacte. Què vol dir ser cristians? Vol dir mirar la llum, continuar fent la professió de fe en la llum, fins i tot quan el món està cobert per la nit i les tenebres.
Els cristians no estan exempts de les tenebres, externes i internes. No viuen fora del món, però, per la gràcia de Crist rebuda en el baptisme, són homes i dones «orientats»: no creuen en la foscor, sinó en la claredat del dia, no sucumbeixen a la nit, sinó que esperen l’aurora; no són derrotats per la mort, sinó que anhelen ressorgir; no estan doblegats pel mal, perquè confien sempre en les possibilitats infinites del bé. I aquesta és la nostra esperança cristiana. La llum de Jesús, la salvació que ens porta a Jesús amb la seva creu i que ens salva de les tenebres.
Nosaltres som els qui creiem que Déu és Pare: aquesta és la llum! No som orfes, tenim un Pare i el nostre Pare és Déu. Creiem que Jesús va davallar enmig nostre, va caminar per la nostra vida mateixa, fent-se company sobretot dels més pobres i fràgils: aquesta és la llum! Creiem que l’Esperit Sant obra sense descans pel bé de la humanitat i del món, i fins i tot els dolors més grans de la història seran superats: aquesta és l’esperança que es desperta cada matí! Creiem que cada ésser estimat, cada amistat, cada bon desig, cada amor, fins i tot els més petits i descuidats, un dia trobaran el seu acompliment en Déu: aquesta és la força que ens empeny a abraçar amb entusiasme la nostra vida de cada dia! I aquesta és la nostra esperança: viure en l’esperança i viure en la llum, en la llum de Déu Pare, en la llum de Jesús Salvador, en la llum de l’Esperit Sant que ens empeny a continuar endavant en la vida.
Després hi ha un altre signe molt bonic de la litúrgia baptismal que ens recorda la importància de la llum. En finalitzar el ritus, als pares —si l’infant és petit— o al batejat mateix —si és adult— se li dóna un ciri, que s’encén del ciri pasqual. Es tracta del gran ciri que la nit de Pasqua entra a l’Església completament a les fosques, per a manifestar el misteri de la resurrecció de Jesús; d’aquest ciri tots encenen una candela i transmeten la flama als qui són a prop: en aquest signe es troba la lenta propagació de la resurrecció de Jesús en les vides de tots els cristians. La vida de l’Església —diré una paraula una mica forta— és contaminació de llum. Com més llum de Jesús tenim nosaltres els cristians, com més llum de Jesús hi ha en la vida de l’Església, més viva està. La vida de l’Església és contaminació de llum.
L’exhortació més bonica que podem fer-nos els uns als altres és la de recordar-nos del nostre baptisme. Jo voldria preguntar-vos: quants de vosaltres recorden la data del seu baptisme? No respongueu perquè algun sentirà vergonya! Penseu-hi, i si no la recordeu, avui teniu deures per a fer a casa: vés a la teva mare, al teu pare, a la teva tia, al teu oncle, a la teva àvia o al teu avi i pregunta’ls: «Quina és la data del meu baptisme?» I no l’oblideu mai més! Està clar? Ho fareu? El compromís d’avui és aprendre o recordar la data del baptisme, que és la data del renaixement, és la data de la llum, és la data en què —em permeto una paraula—, en què hem estat contaminats per la llum de Crist. Nosaltres hem nascut dues vegades: la primera en la vida natural, la segona, gràcies a l’encontre amb Crist a la font baptismal. Allí hem mort a la mort per a viure com a fills de Déu en aquest món. Allí ens hem tornat humans com mai no hauríem imaginat. Heus aquí per què hem de difondre el perfum del Crisma amb què vam ser senyalats el dia del nostre baptisme. En nosaltres viu i obra l’Esperit de Jesús, primogènit de molts germans, de tots els qui s’oposen a la ineluctabilitat de la tenebra i de la mort.
Quin do quan un cristià es converteix veritablement en un «crist-fòrum», és a dir, portador de Jesús pel món! Sobretot per part d’aquells que estan passant per una situació de dol, de desesperació, de tenebres i d’odi. I això s’entén a través de molts petits detalls particulars: per la llum que un cristià custodia en els seus ulls, pel fons de serenitat que no queda minvat ni en els dies més complicats, per les ganes de voler bé fins i tot quan es pateixen moltes desil·lusions. En el futur, quan s’escrigui la història dels nostres dies, què es dirà de nosaltres? Que hem estat capaços d’esperança o que hem amagat la nostra llum? Si volem ser fidels al nostre baptisme, difondrem la llum de l’esperança, el baptisme és l’inici de l’esperança, l’esperança de Déu i podrem transmetre a les generacions futures raons de vida.
