Estimats germans i germanes, bon dia!
Després d’haver reflexionat sobre com la família viu els temps de la festa i del treball, considerem que ara és el temps de la pregària. La queixa més sovintejada dels cristians fa referència al temps: «Hauríeu de resar més…» «Volem fer-ho, però no tenim temps.» Ho sentim contínuament. El desànim és sincer, certament, perquè el cor humà cerca sempre la pregària, fins i tot sense saber-ho; i si no la troba no té pau. Però per tal de trobar-la, cal conrear en el cor un amor entranyable per Déu, un amor afectiu.
Podem fer-nos una pregunta mol senzilla. Va bé creure en Déu amb tot el cor, va bé esperar que ens ajudi en les dificultats, va bé sentir-se amb l’obligació de donar-li gràcies. Tot és just. Però desitgem també una mica de bé per al Senyor? El pensament de Déu ens commou, ens sorprèn, ens entendreix?
Pensem en la formulació del gran manament, que engloba tots els altres: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces» (Dt 6,5; cf. Mt 22,37). La fórmula empra el llenguatge intensiu de l’amor, aplicant-lo a Déu. Així doncs, l’esperit de pregària és en primer lloc aquí. I si és aquí, hi és sempre i no marxa mai. ¿Podem pensar en Déu com la carícia que ens manté vius, abans de la qual no hi ha res? ¿Una carícia de la qual res, ni tan sols la mort no pot separar-nos? ¿O pensem en ell només com el gran Ésser, l’Omnipotent que ho ha creat tot, el Jutge que controla totes les accions? Tot és cert, naturalment. Però només quan Déu és l’amor de tots els nostres amors, el significat d’aquesta paraula esdevé ple. Llavors ens sentim feliços, i fins i tot una mica confosos, perquè ell ens pensa i sobretot ens estima! No és impressionant això? No és impressionant que Déu ens acaroni amb amor de pare? És tan bonic! Podria haver-se donat a conèixer només com l’Ésser suprem, donar els seus manaments i esperar-ne els resultats. I en comptes d’això Déu ha fet i fa infinitament més: Ens acompanya pel camí de la vida, ens protegeix, ens estima.
Si l’amor per Déu no «encén un foc», l’esperit de la pregària no pot «escalfar» el temps. Podríem fins i tot multiplicar les nostres paraules, «com fan els pagans» (cf. Mt 6,5.7). Un cor habitat per l’amor a Déu fa convertir la pregària en un pensament sense paraules, o una invocació davant una imatge sagrada, o un bes enviat a l’Església. I és bonic quan les mares ensenyen els seus fills petits a fer un petó a Jesús o a la Mare de Déu. Quanta tendresa hi ha en això! En aquell moment el cor dels petits es transforma en lloc de pregària. I és un do de l’Esperit Sant. No ens oblidem mai de demanar aquest do per a cadascun de nosaltres! Perquè l’Esperit de Déu té la seva manera especial de dir en els nostres cors: «Abbà» ‘Pare’, ens ensenya a dir «Pare» tal com ho deia Jesús, d’una manera que nosaltres mateixos no podrem trobar mai (cf. Gal 4,6). Aquest do de l’Esperit, és dins la família on s’aprèn a demanar-lo i estimar-lo. S’aprèn amb la mateixa espontaneïtat amb què s’aprèn a dir papa i mama, s’aprèn per sempre. Quan això s’esdevé, el temps de tota la vida familiar es viu al voltant de la falda de l’amor de Déu, i cerca de manera espontània el temps de la pregària.
El temps de la família, ho sabem bé, és un temps complicat i ple, ocupat i preocupat. Sempre hi ha poc temps, mai no n’hi ha prou, hi ha tantes coses per fer! Qui té una família aprèn ràpidament a resoldre una equació que ni els grans matemàtics no saben com resoldre: les vint-i-quatre hores es doblen! Hi ha pares i mares que podrien guanyar el Nobel per això. De 24 hores en fan 48: no sé com s’ho fan, però es posen en marxa i ho aconsegueixen! Hi ha tanta feina dins la família!
L’esperit de la pregària retorna el temps a Déu. Fora de l’obsessió per una vida en la qual sempre falta temps, retroba la pau de les coses necessàries, i descobreix la joia dels regals inesperats. Una bona guia per a això són les dues germanes Marta i Maria, de les quals parla l’Evangeli que hem escoltat; que van aprendre de Déu l’harmonia dels ritmes familiars: la bellesa de la festa, la serenitat del treball, l’esperit de la pregària (cf. Lc 38-42). La visita de Jesús, al qual estimaven tant, era la seva festa. Un dia, però, Marta va oblidar que el treball de l’hospitalitat —molt important— no ho és tot, sinó que escoltar el Senyor, com feia Maria, era realment l’essencial, la «part millor» del temps. La pregària brolla de l’escolta de Jesús, de la lectura de l’Evangeli. No us oblideu cada dia de llegir un fragment de l’Evangeli. La pregària brolla de la intimitat amb la Paraula de Déu. Hi ha aquesta intimitat en la nostra família? Tenim a casa l’Evangeli? L’obrim alguna vegada per llegir-lo junts? El meditem quan resem el rosari? L’Evangeli llegit i meditat en família és com un pa bo que nodreix el cor de tots. Al matí i al vespre, i quan som a taula, aprenguem a dir junts una pregària, molt senzillament: és Jesús que ve a nosaltres, com anava a casa de la família de Marta, Maria i Llàtzer. Una cosa que m’ha commogut i que he vist per la ciutat és que hi ha nens que no saben fer el senyal de la creu! Mares, pares, ensenyeu el vostre fill a pregar, a fer el senyal de la creu: això és una competència preciosa de les mares i els pares!
En la pregària de la família, en els seus moments forts i en aquells que són difícils, confiem-nos els uns als altres, perquè cadascun de nosaltres dins la família ens sentim abraçats per l’amor de Déu.
