Benvolguts germans i germanes, El sant de qui us parlaré avui, sant Teodor lEstudita, ens fa remuntar-nos al centre del període medieval bizantí, un període més aviat turbulent des del punt de vista religiós i polític. Sant Teodor va néixer lany 759 en una família noble i piadosa: la seva mare, Teoctista, i un dels seus oncles, Plató, abat del monestir de Sakkudion, a Bitínia, són venerats com a sants. Va ser precisament el seu oncle qui el va orientar cap a la vida monàstica, que va abraçar a ledat de 22 anys. Va ser ordenat sacerdot pel patriarca Tarasi, però després va trencar la comunió amb ell per la debilitat que va mostrar en el cas del matrimoni adúlter de lemperador Constantí VI. La conseqüència va ser el desterrament de sant Teodor a Tessalònica, lany 796. La reconciliació amb lautoritat imperial es va produir lany següent sota lemperadriu Irene, la benevolència de la qual va impulsar sant Teodor i el seu oncle Plató a traslladar-se al monestir urbà de Studios, junt amb la major part de la comunitat dels monjos de Sakkudion, per evitar les incursions dels sarraïns. Així va començar la important «reforma estudita». La vida personal de sant Teodor, això no obstant, va continuar sent molt agitada. Amb la seva acostumada energia es va convertir en cap de la resistència contra la iconoclàstia de Lleó V lArmeni, que es va oposar novament a lexistència dimatges i icones a lEsglésia. La processó dicones organitzades pels monjos de Studios va desencadenar la reacció de la policia. Entre els anys 815 i 821, sant Teodor va ser flagel·lat, empresonat i desterrat a diversos llocs de lÀsia Menor. Al final va poder tornar a Constantinoble, però no al seu monestir. Llavors es va establir amb els seus monjos en laltra part del Bòsfor. Segons sembla, va morir en Prinkipo l11 de novembre de lany 826, dia en què ho recorda el calendari bizantí. En la història de lEsglésia sant Teodor es va distingir per ser un dels grans reformadors de la vida monàstica i també com a defensor de les imatges sagrades durant la segona fase de la iconoclàstia, al costat del patriarca de Constantinoble, sant Nicèfor. Sant Teodor havia comprès que la qüestió de la veneració de les icones afectava la veritat mateixa de lEncarnació. En els seus tres llibres Antirretikoi Refutacions, sant Teodor compara les relacions eternes al si de la Trinitat, on lexistència de cada Persona divina no destrueix la unitat, amb les relacions entre les dues naturaleses en Crist, que no comprometen en ell lúnica Persona del Logos. I argumenta: abolir la veneració de la icona de Crist significaria cancel·lar la seva mateixa obra redemptora, perquè, en assumir la naturalesa humana, la Paraula eterna invisible es va fer visible en la carn humana i així va santificar tot el cosmos visible. Les icones, santificades per la benedicció litúrgica i per les pregàries dels fidels, ens uneixen a la Persona de Crist, als seus sants i, a través dells, al Pare celestial, i testimonien lentrada de la realitat divina en el nostre cosmos visible i material. Sant Teodor i els seus monjos, testimonis de valentia en el temps de les persecucions iconoclastes, estan inseparablement units a la reforma de la vida cenobítica en el món bizantí. La seva importància simposa fins i tot per una circumstància exterior: el nombre. Mentre els monestirs de lèpoca tenien al màxim trenta o quaranta monjos, per la Vida de Teodor sabem que els monjos estudites eren més de mil. Sant Teodor mateix ens informa que al seu monestir hi havia uns tres-cents monjos; per tant, es veu lentusiasme de la fe que va néixer en el context daquest home realment informat i format per la mateixa fe. Ara bé, més que el nombre, va influir sobretot el nou esperit que va imprimir el fundador a la vida cenobítica. En els seus escrits insisteix en la urgència duna tornada conscient a lensenyament dels Pares, especialment de sant Basili, primer legislador de la vida monàstica, i de sant Doroteu de Gaza, famós pare espiritual del desert palestí. La contribució característica de sant Teodor consisteix en la seva insistència en la necessitat de lordre i de la submissió per part dels monjos. Durant les persecucions, aquests shavien dispersat, acostumant-se a viure cadascú segons el seu propi criteri. Quan es va poder restablir la vida comuna, va resultar necessari esforçar-se a fons per fer que el monestir tornés a constituir una autèntica comunitat orgànica, una vertadera família o, com diu ell, un vertader «cos de Crist». En aquesta comunitat es realitza concretament la realitat de lEsglésia en el seu conjunt. Una altra convicció de fons de sant Teodor era que, respecte als seglars, els monjos assumeixen el compromís dobservar els deures cristians amb més rigor i intensitat. Per això pronuncien una professió especial, que pertany als hagiasmata consagracions, i és gairebé un «nou baptisme», del qual és símbol la presa de lhàbit. A diferència dels seglars, és característic dels monjos el compromís de pobresa, castedat i obediència. Adreçant-se als monjos, sant Teodor parla de manera concreta, a vegades gairebé pintoresca, de la pobresa, però en el seguiment de Crist la pobresa és des dels inicis un element essencial del monaquisme i indica també un camí per a tots nosaltres. La renúncia a la propietat privada, estar desprès de les coses materials, així com la sobrietat i la senzillesa, només valen de manera radical per als monjos, però lesperit daquesta renúncia val per a tothom. No hem de dependre de la propietat material; hem daprendre la renúncia, la senzillesa, lausteritat i la sobrietat. Només així pot créixer una societat solidària i es pot superar el gran problema de la pobresa daquest món. Per tant, en aquest sentit, el signe radical dels monjos pobres també indica fonamentalment un camí per a tots nosaltres. Quan explica les temptacions contra la castedat, sant Teodor no oculta les seves experiències i demostra el camí de lluita interior per aconseguir el domini de si mateixos i així el respecte del propi cos i del cos de laltre com a temple de Déu. Però les principals renúncies per a ell són les que exigeix lobediència, perquè cadascun dels monjos té la seva manera de viure, i la integració en la gran comunitat de tres-cents monjos implica realment una nova forma de vida, que ell qualifica com el «martiri de la submissió». També en això els monjos donen un exemple de com nés, de necessària, lobediència per a nosaltres mateixos, perquè després del pecat original lhome tendeix a fer la pròpia voluntat: el primer principi és la vida del món, i tota la resta queda sotmesa a la pròpia voluntat. Però així, si cadascú només se segueix a si mateix, el teixit social no pot funcionar. Només aprenent a integrar-se en la llibertat comuna, compartint-la i sotmetent-shi, aprenent la legalitat, és a dir, la submissió i lobediència a les regles del bé comú i de la vida comuna, pot guarir-se una societat, així com el jo mateix de la supèrbia que vol ocupar el centre del món. Daquesta manera sant Teodor ajuda amb aguda introspecció els seus monjos, i en definitiva també a nosaltres, a comprendre la vertadera vida, a resistir a la temptació de posar la pròpia voluntat com a regla suprema de vida i a conservar la vertadera identitat personal que és sempre una identitat junt amb els altres, així com la pau del cor. Per a sant Teodor lEstudita, al costat de lobediència i de la humilitat, una virtut important és la philergia, és a dir, lamor al treball, en el qual veu un criteri per a comprovar la qualitat de la devoció personal: qui és fervorós en els compromisos materials, qui treballa amb assiduïtat argumenta, ho és també en els espirituals. Per això, no admet que sota el pretext de loració i de la contemplació, el monjo es dispensi del treball, inclòs el treball manual, que en realitat, segons ell i segons tota la tradició monàstica, és un mitjà per a trobar Déu. Sant Teodor no té por de parlar del treball com del «sacrifici del monjo», de la seva «litúrgia», fins i tot duna mena de missa per la qual la vida monàstica es converteix en vida angèlica. I precisament així el món del treball sha dhumanitzar i lhome, a través del treball, es fa més home, més pròxim a Déu. Val la pena destacar una conseqüència daquesta singular concepció: precisament per ser fruit duna forma de «litúrgia», els diners que sobtenen del treball comú no han de servir per a la comoditat dels monjos, sinó que han de destinar-se a ajudar els pobres. Així tots podem veure la necessitat que el fruit del treball és un bé per a tots. Òbviament, el treball dels «estudites» no era només manual: van tenir gran importància en el desenvolupament religiós-cultural de la civilització bizantina com a cal·lígrafs, pintors, poetes, educadors dels joves, mestres descoles i bibliotecaris. Encara que va dur a terme una vastíssima activitat exterior, sant Teodor no es deixava distreure del que considerava íntimament vinculat a la seva funció de superior: ser el pare espiritual dels seus monjos. Coneixia linflux decisiu que havien tingut en la seva vida tant la seva bona mare com el seu sant oncle Plató, a qui dóna el significatiu títol de «pare». Per això impartia als monjos direcció espiritual. Cada dia, refereix el biògraf, després de la pregària de la tarda, es posava davant liconòstasi per escoltar-los a tots. També aconsellava espiritualment moltes persones que no eren del monestir. El seu Testament espiritual i les seves Cartes subratllen el seu caràcter obert i afectuós, i mostren com de la seva paternitat van sorgir vertaderes amistats espirituals en làmbit monàstic i fora. La Regla, coneguda amb el nom dHypotyposis, codificada poc després de la mort de sant Teodor, va ser adoptada, amb alguna modificació, al mont Athos, quan lany 962 sant Atanasi Athonita va fundar-hi la Gran Lavra, i a la Rus de Kíev, quan a linici del segon mil·lenni sant Teodosi la va introduir a la Lavra de les Grutes. La Regla, compresa en el seu significat genuí, és summament actual. Hi ha avui nombrosos corrents que amenacen la unitat de la fe comuna i porten a una mena de perillós individualisme espiritual i de supèrbia espiritual. Cal esforçar-se per defensar i fer que creixi la perfecta unitat del Cos de Crist, en la qual poden estar en harmonia la pau de lordre i les relacions personals sinceres en lEsperit. Potser convé, al final, reprendre alguns dels elements principals de la doctrina espiritual de sant Teodor. Amor al Senyor encarnat i a la seva visibilitat en la litúrgia i en les icones. Fidelitat al baptisme i esforç per viure en la comunió del cos de Crist, entesa també com a comunió dels cristians entre si. Esperit de pobresa, de sobrietat, de renúncia; castedat, domini dun mateix, humilitat i obediència contra la primacia de la pròpia voluntat, que destrueix el teixit social i la pau de les ànimes. Amor al treball material i espiritual. Amistat espiritual nascuda en la purificació de la pròpia consciència, de la pròpia ànima, de la pròpia vida. Procurem seguir aquests ensenyaments, que realment ens mostren el camí de la vida vertadera.
