Estimats germans i germanes, Avui vull parlar de sant Joan Damascè, un personatge destacat en la història de la teologia bizantina, un gran doctor en la història de lEsglésia universal. És, sobretot, un testimoni ocular del pas de la cultura grega i siriana, compartida per la part oriental de lImperi bizantí, a la cultura de lislam, que es va fer espai amb les seves conquestes militars al territori reconegut habitualment com Orient Mitjà o Pròxim. Joan, nascut en una família cristiana rica, encara jove va assumir el càrrec potser ocupat també pel seu pare de responsable econòmic del califat. No obstant això, molt aviat, insatisfet de la vida de la cort, va escollir la vocació monàstica i va entrar al monestir de Sant Sabas, situat a prop de Jerusalem. Era al voltant de lany 700. Sense allunyar-se mai del monestir, es va dedicar amb totes les seves forces a lascesi i a lactivitat literària, encara que no va menysprear lactivitat pastoral, de la qual donen testimoniatge sobretot les seves nombroses homilies. La seva memòria litúrgica se celebra el 4 de desembre. El papa Lleó XIII el va proclamar doctor de lEsglésia universal el 1890. A lOrient es recorden dell sobretot els tres discursos contra els qui calumnien les imatges santes, que van ser condemnats, després de la seva mort, pel concili iconoclasta de Hieria (754). Això no obstant, aquests discursos van ser també el motiu principal de la seva rehabilitació i canonització per part dels Pares ortodoxos convocats al segon concili de Nicea (787), setè ecumènic. En aquests textos es poden trobar els primers intents teològics importants de legitimació de la veneració de les imatges sagrades, unint-les al misteri de lencarnació del Fill de Déu en el si de la Mare de Déu. Sant Joan Damascè va ser, a més, un dels primers a distingir, en el culte públic i privat dels cristians, entre ladoració (latreia) i la veneració (proskynesis): la primera només pot adreçar-se a Déu, summament espiritual; la segona, en canvi, pot utilitzar una imatge per a dirigir-se a aquell que hi és representat. Òbviament, el sant no pot en cap cas ser identificat amb la matèria de què està composta la imatge. Aquesta distinció es va revelar molt aviat com a molt important per a respondre de manera cristiana aquells que pretenien que lobservança de la severa prohibició de lAntic Testament dutilitzar les imatges en el culte era universal i perenne. Aquesta era la gran discussió també en el món islàmic, que accepta aquesta tradició jueva de lexclusió total dimatges en el culte. En canvi els cristians, en aquest context, han discutit sobre el problema i han trobat la justificació per a la veneració de les imatges. Sant Joan Damascè escriu: «En altres temps Déu no havia estat representat mai en una imatge, pel fet de ser incorpori i no tenir rostre. Però atès que ara Déu ha estat vist en la carn i ha viscut entre els homes, jo represento el que és visible en Déu. Jo no venero la matèria, sinó el seu creador, que es va fer matèria per mi i es va dignar a habitar en la matèria i realitzar la meva salvació a través de la matèria. Per això, mai no deixaré de venerar la matèria a través de la qual mha arribat la salvació. Però de cap manera no la venero com si fos Déu. Com podria ser Déu allò que ha rebut lexistència a partir del no ser? [ ] Jo venero i respecto també tota la resta de la matèria que mha procurat la salvació, pel fet que està plena denergies i de gràcies santes. No és matèria la fusta de la creu tres vegades beneïda? [ ] I no són matèria la tinta i el llibre santíssim dels Evangelis? No és matèria laltar salvífic que ens proporciona el pa de vida? [ ] I abans que res, no són matèria la carn i la sang del meu Senyor? O sha de suprimir el caràcter sagrat de tot això, o sha de concedir a la tradició de lEsglésia la veneració de les imatges de Déu i la dels amics de Déu que són santificats pel nom que porten i que, per aquesta raó, habita en ells la gràcia de lEsperit Sant. Per tant, no sha dofendre la matèria, la qual no és menyspreable, perquè res del que Déu ha fet no ho és, de menyspreable» (Contra imaginum calumniatores, I, 16, ed. Kotter, p. 89-90). Veiem que, a causa de lencarnació, la matèria apareix com divinitzada, és considerada estatge de Déu. Es tracta duna nova visió del món i de les realitats materials. Déu sha fet carn i la carn sha convertit realment en estatge de Déu, la glòria del qual resplendeix en el rostre humà de Crist. Per consegüent, les invitacions del Doctor oriental continuen essent de gran actualitat, tenint en compte la grandíssima dignitat que la matèria va rebre en lEncarnació, perquè per la fe va poder convertir-se en signe i sagrament eficaç de la trobada de lhome amb Déu. Així doncs, sant Joan Damascè és testimoni privilegiat del culte de les imatges, que ha estat un dels aspectes característics de la teologia i de lespiritualitat oriental fins avui. No obstant això, és una forma de culte que pertany simplement a la fe cristiana, a la fe en el Déu que es va fer carn i es va fer visible. La doctrina de sant Joan Damascè sinsereix així en la tradició de lEsglésia universal, la doctrina sacramental de la qual preveu que elements materials agafats de la naturalesa puguin ser instruments de la gràcia en virtut de la invocació (epiclesi) de lEsperit Sant, acompanyada per la confessió de la fe veritable. En unió amb aquestes idees de fons sant Joan Damascè posa també la veneració de les relíquies dels sants, basant-se en la convicció que els sants cristians, pel fet dhaver estat fets partícips de la resurrecció de Crist, no poden ser considerats simplement «morts». Enumerant, per exemple, aquells les relíquies o imatges dels quals són dignes de veneració, sant Joan precisa en el seu tercer discurs en defensa de les imatges: «Davant tot [venerem] aquells en els quals ha habitat Déu, lúnic sant, que viu en els sants (cf. Is 57,15), com la santa Mare de Déu i tots els sants. Aquests són els qui, en la mesura que sigui possible, shan fet semblants a Déu amb la seva voluntat i per la inhabitació i lajuda de Déu, són anomenats realment déus (cf. Sl 82,6), no per naturalesa, sinó per contingència, com el ferro roent viu és anomenat foc, no per naturalesa sinó per contingència i per participació del foc. De fet diu: Sigueu sants, perquè jo [ ] sóc sant» (Lv 19,2) (III, 33, col. 1352A). Per això, després duna sèrie de referències daquest tipus, sant Joan Damascè, podia deduir serenament: «Déu, que és bo i superior a tota bondat, no es va acontentar amb la contemplació de si mateix, sinó que va voler que hi hagués éssers beneficiats per ell que poguessin arribar a ser partícips de la seva bondat; per això, va crear del no-res totes les coses, visibles i invisibles, inclòs lhome, realitat visible i invisible. I el va crear pensant-lo i realitzant-lo com un ésser capaç de pensament (ennoema ergon) enriquit per la paraula (logo[i] sympleroumenon) i orientat cap a lesperit (pneumati teleioumenon)» (II, 2: PG 94, col. 865A). I per aclarir encara més el seu pensament, afegeix: «Cal sorprendres (thaumazein) de totes les obres de la providència (tes pronoias erga), lloar-les totes i acceptar-les totes, superant la temptació dassenyalar en elles aspectes que a molts semblen injustos o inics (adika); admetent, en canvi, que el projecte de Déu (pronoia) va més enllà de la capacitat de conèixer i comprendre (agnoston kai akatalepton) de lhome, mentre que, al contrari, només ell coneix els nostres pensaments, les nostres accions i fins i tot el nostre futur» (II, 29: PG 94, col. 964C). Daltra banda, ja Plató deia que tota filosofia comença amb la sorpresa: també la nostra fe comença amb la sorpresa davant la creació, davant la bellesa de Déu que es fa visible. Loptimisme de la contemplació natural (physikè theoria), de veure en la creació visible el bo, el bonic i la veritat, aquest optimisme cristià no és un optimisme ingenu: té en compte la ferida infligida a la naturalesa humana per una llibertat delecció volguda per Déu i utilitzada malament per lhome, amb totes les conseqüències de dissonància generalitzada que han derivat della. Daquí lexigència, percebuda clarament pel teòleg de Damasc, que la naturalesa en què es reflecteix la bondat i la bellesa de Déu, ferides per la nostra culpa, «fos reforçada i renovada» per la vinguda del Fill de Déu en la carn, després que de moltes formes i diverses vegades Déu mateix hagués intentat demostrar que havia creat lhome no sols perquè tingués el «ser», sinó també el «benestar» (cf. La fede ortodossa, II, 1: PG 94, col. 981). Amb sorpresa apassionada sant Joan explica: «Calia que la naturalesa fos reforçada i renovada, i que sindiqués i ensenyés concretament el camí de la virtut (didachthenai aretes hodòn), que allunya de la corrupció i porta a la vida eterna. [ ] Així va aparèixer en lhoritzó de la història el gran mar de lamor de Déu per lhome (philanthropias pelagos).» És una bonica afirmació. Veiem, duna banda, la bellesa de la creació; i, per una altra, la destrucció causada per la culpa humana. Però veiem en el Fill de Déu, que descendeix per renovar la naturalesa, el mar de lamor de Déu per lhome. Sant Joan Damascè continua: «Ell mateix, el Creador i Senyor, va lluitar per la seva criatura transmetent-li amb lexemple el seu ensenyament. [ ] Així, el Fill de Déu, fins i tot subsistint en la forma de Déu, va descendir dels cels i va baixar [ ] fins als seus servents [ ], realitzant la cosa més nova de totes, lúnica cosa veritablement nova sota el sol, a través de la qual es va manifestar de fet el poder infinit de Déu» (III, 1: PG 94, col. 981C984B). Podem imaginar el consol i lalegria que difonien en el cor dels fidels aquestes paraules plenes dimatges tan fascinants. També nosaltres les escoltem avui, compartint els mateixos sentiments dels cristians daquell temps: Déu vol habitar en nosaltres, vol renovar la naturalesa també a través de la nostra conversió, vol fer-nos partícips de la seva divinitat. Que el Senyor ens ajudi a fer que aquestes paraules siguin substància de la nostra vida.
