Estimats germans i germanes, Avui parlaré de sant Isidor de Sevilla. Era el germà petit de sant Leandre, bisbe de Sevilla, i gran amic del papa sant Gregori el Gran. Aquest detall és important, perquè permet tenir present un dada cultural i espiritual indispensable per comprendre la personalitat de sant Isidor. En efecte, sant Isidor deu molt a sant Leandre, persona molt exigent, estudiosa i austera, que havia creat entorn del seu germà petit un context familiar caracteritzat per les exigències ascètiques pròpies dun monjo i pel ritme de treball que requereix un lliurament seriós a lestudi. A més a més, sant Leandre shavia encarregat de disposar dallò que era necessari per afrontar la situació politicosocial del moment: en aquelles dècades els visigots, bàrbars i arrians, havien envaït la península Ibèrica i shavien apoderat dels territoris que pertanyien a lImperi Romà. Calia conquerir-los per a la romanitat i per al catolicisme. La casa de sant Leandre i sant Isidor comptava amb una biblioteca molt rica en obres clàssiques, paganes i cristianes. Per això, sant Isidor, que se sentia atret tant per unes com per les altres, va ser educat a practicar, sota la responsabilitat del seu germà gran, una disciplina tenaç per dedicar-se a lestudi, amb discreció i discerniment. Així doncs, al bisbat de Sevilla es vivia en un clima serè i obert. Ho podem deduir pels interessos culturals i espirituals de sant Isidor, com les seves obres ho palesen, que comprenen un coneixement enciclopèdic de la cultura clàssica pagana i un coneixement profund de la cultura cristiana. Daquesta manera sexplica leclecticisme que caracteritza la producció literària de sant Isidor, que passa amb summa facilitat de Marcial a sant Agustí, de Ciceró a sant Gregori el Gran. El jove Isidor, que lany 599 es va convertir en successor del seu germà Leandre a la càtedra episcopal de Sevilla, va haver dafrontar una lluita interior molt dura. Potser precisament per aquesta lluita constant amb si mateix dóna la impressió dun excés de voluntarisme, que es percep llegint les obres daquest gran autor, considerat lúltim dels Pares cristians de lAntiguitat. Pocs anys després de la seva mort, que va tenir lloc lany 636, el concili de Toledo de lany 653 el va definir: «Il·lustre mestre de la nostra època i glòria de l´Església catòlica». Sant Isidor va ser, sens dubte, un home de contraposicions dialèctiques accentuades. En la vida personal, va experimentar també un conflicte interior permanent, molt semblat el que ja havien viscut sant Gregori el Gran i sant Agustí, entre el desig de soledat, per dedicar-se únicament a la meditació de la paraula de Déu, i les exigències de la caritat cap als germans de la salvació dels quals se sentia responsable com a bisbe. Per exemple, a propòsit dels responsables de l´Església, escriu: «El responsable duna Església (vir ecclesiasticus), duna banda, ha de deixar-se crucificar al món amb la mortificació de la carn; i, daltra banda, ha dacceptar la decisió de lordre eclesiàstic, quan procedeix de la voluntat de Déu, de dedicar-se al govern amb humilitat, encara que no voldria fer-ho» (Sententiarum líber III, 33, 1: PL 83, col. 705 B). Un paràgraf després, afegeix: «Els homes de Déu (sancti viri) no desitgen dedicar-se a les coses seculars i gemeguen quan, per un designi diví misteriós, els hi encarreguen certes responsabilitats. (…) Fan tot allò que poden per evitar-les, però accepten allò que no voldrien i fan allò que haurien volgut evitar. Entren en el més secret del cor i allí tracten de comprendre quina cosa els demana la misteriosa voluntat de Déu. I quan sadonen que han de sotmetres als designis de Déu, inclinen el coll del cor sota el jou de la decisió divina» (Sententiarum líber III, 33, 3: PL 83, col. 705-706). Per comprendre millor sant Isidor cal recordar, abans que res, la complexitat de les situacions polítiques del temps, a les quals mhe referit abans: durant els anys de la seva infància va experimentar lamargor del desterrament. Malgrat això, estava ple dentusiasme apostòlic: sentia un desig gran de contribuir a la formació dun poble que trobava per fi la unitat, tant en làmbit polític com en el religiós, amb la conversió providencial dHermenegild, lhereu al tron visigot, de larrianisme a la fe catòlica. Tanmateix, no sha de subestimar la dificultat enorme que suposa afrontar de manera adequada problemes tan greus com els de les relacions amb els heretges i amb els jueus. Es tracta duna sèrie de problemes que també avui són molt concrets, sobretot si hom pensa en el que succeeix a algunes regions on semblen replantejar-se situacions força semblants a les de la península Ibèrica del segle VI. La riquesa dels coneixements culturals de què disposava sant Isidor li permetia de confrontar contínuament la novetat cristiana amb lherència clàssica grecoromana. No obstant això, més que el do preciós de la síntesi, semblava tenir el de la collatio, és a dir, la recopilació, que es manifestava en una erudició personal extraordinària, no sempre tan ordenada com hom hagués pogut desitjar. En tot cas, és admirable la seva preocupació per tenir cura de tot allò que lexperiència humana havia produït en la història de la seva pàtria i del món sencer. Sant Isidor no hagués volgut perdre res del que lhome havia adquirit en les èpoques antigues, ja fossin paganes, jueves o cristianes. Per tant, no ha de sorprendre que, en perseguir aquest objectiu, no aconseguís transmetre adequadament, com hagués volgut, els coneixements que posseïa, a través de les aigües purificadores de la fe cristiana. Tanmateix, de fet, segons les intencions de sant Isidor, les propostes que presenta sempre estan en sintonia amb la fe catòlica, sostinguda per ell amb fermesa. En la discussió dels diversos problemes teològics percep la complexitat i proposa sovint, amb agudesa, solucions que recullen i expressen la veritat cristiana completa. Això ha permès als creients, al llarg dels segles fins als nostres dies, servir-se amb gratitud de les seves definicions. És admirable la preocupació de sant Isidor per tenir cura de tot allò que lexperiència humana havia produït en la història de la seva pàtria i del món sencer. Sant Isidor no hagués volgut perdre res del que lhome havia adquirit en les èpoques antigues. Un exemple significatiu en aquest camp és lensenyament de sant Isidor sobre les relacions entre vida activa i vida contemplativa. Escriu: «Els qui tracten daconseguir el descans de la contemplació han dentrenar-se abans a lestadi de la vida activa; així, alliberats dels residus del pecat, seran capaços de presentar el cor pur que permet veure Déu» (Differentiarum Lib. II, 34, 133: PL 83, col 91 A). El seu realisme dautèntic pastor el va convèncer del perill que corren els fidels de limitar-se a ser homes duna sola dimensió. Per això, afegeix: “El camí intermedi, compost per ambdues formes de vida, resulta normalment el més útil per resoldre aquestes tensions, que ben sovint saguditzen si selegeix un sol tipus de vida; en canvi, se suavitzen millor alternant les dues formes” (o.c., 134: ib., col 91 B). Sant Isidor cerca en lexemple de Crist la confirmació definitiva duna correcta orientació de vida i diu: «El Salvador, Jesús, ens va donar exemple de vida activa quan, durant el dia, es dedicava a fer signes i miracles a la ciutat, però va mostrar la vida contemplativa quan es retirava a la muntanya i passava la nit dedicat a loració» (o.c. 134: ib.). A la llum daquest exemple del diví Mestre, sant Isidor conclou amb aquest ensenyament moral: «Per això, el servent de Déu, imitant Crist, ha de dedicar-se a la contemplació sense renunciar a la vida activa. No seria correcte obrar duna altra manera, perquè de la mateixa manera que sha destimar Déu amb la contemplació, també cal estimar el proïsme amb lacció. Per tant, és impossible viure sense la presència dambdues formes de vida, i tampoc no és possible estimar si no es fa lexperiència tant duna com de laltra» (o.c., 135: ib., col 91 C). Crec que aquesta és la síntesi duna vida que cerca la contemplació de Déu, el diàleg amb Déu en loració i en la lectura de la Sagrada Escriptura, així com lacció al servei de la comunitat humana i del proïsme. Aquesta síntesi és la lliçó que el gran bisbe de Sevilla ens deixa els cristians davui, cridats a donar testimoni de Crist a l´inici dun nou mil·lenni.