Estimats germans, Segons una opinió comuna avui, el cristianisme seria una religió europea, que hauria exportat la cultura daquest continent a altres països. Però la realitat és molt més complexa, perquè larrel de la religió cristiana es troba en lAntic Testament i, per tant, a Jerusalem i en el món semític. El cristianisme es nodreix sempre daquesta arrel de lAntic Testament. La seva expansió els primers segles va tenir lloc tant cap a occident, cap al món grecollatí, on després va inspirar la cultura dEuropa, com cap a orient, fins a Pèrsia i lÍndia, ajudant daquesta manera a suscitar una cultura específica, amb llengües semítiques, i amb una identitat pròpia. Per mostrar aquesta multiformitat cultural de la única fe cristiana dels inicis, en la catequesi del dimecres passat vaig parlar dun representant daquest altre cristianisme, Afraates, el savi persa, per a nosaltres gairebé desconegut. En aquesta mateixa línia voldria parlar avui de sant Efrem de Nísibis, nascut a aquesta ciutat siriana entorn de lany 306 al si duna família cristiana. Va ser el representant més important del cristianisme en lidioma siríac i va aconseguir conciliar de manera única la vocació de teòleg amb la de poeta. Es va formar i va créixer al costat de Jaume, bisbe de Nísibis (303-338), i al costat dell va fundar lescola teològica de la seva ciutat. Ordenat diaca, va viure intensament la vida de la comunitat local fins lany 363, quan Nísibis va caure a mans dels perses. Llavors Efrem va emigrar a Edesa, on va continuar predicant. Va morir a aquesta ciutat lany 373, en quedar contagiat en la seva obra datenció als malalts de pesta. No se sap del cert si era monjo, però en tot cas és segur que va decidir continuar sent diaca durant tota la vida, abraçant la virginitat i la pobresa. Daquesta manera, en el caràcter específic de la seva cultura, hom pot veure la comuna i fonamental identitat cristiana: la fe, lesperança – aquesta esperança que permet viure pobre i cast en aquest món, posant tota expectativa en el Senyor- i a lúltim la caritat, fins a oferir el do de si mateix en latenció dels malalts de pesta. Sant Efrem ens ha deixat una gran herència teològica: la considerable producció pot agrupar-se en quatre categories: obres escrites en prosa (les obres polèmiques i els comentaris bíblics); obres en prosa poètica; homilies en vers; i finalment els himnes, sens dubte lobra més àmplia dEfrem. És un autor prolífic i interessant en molts aspectes, però sobretot des del punt de vista teològic. El caràcter específic del seu treball consisteix a unir teologia i poesia. En acostar-nos a la seva doctrina, hem dinsistir des de linici en això: fa teologia de forma poètica. La poesia li permet aprofundir en la reflexió teològica a través de paradoxes i imatges. Al mateix temps, la seva teologia es fa litúrgia, es fa música: de fet, era un gran compositor, un músic. Teologia, reflexió sobre la fe, poesia, cant, lloança a Déu van plegats; i, precisament per aquest caràcter litúrgic, apareix amb nitidesa en la teologia dEfrem de Nísibis la veritat divina. En la recerca sobre Déu, en fer teologia, segueix el camí de la paradoxa i del símbol. Privilegia les imatges contraposades, perquè li serveixen per subratllar el misteri de Déu. Ara no puc donar molts detalls d´ell, en part perquè és difícil de traduir la poesia, però per donar almenys una idea de la seva teologia poètica voldria citar passatges de dos himnes. Primer, i de cara també al pròxim Advent, us proposo unes esplèndides imatges preses dels himnes «Sobre la nativitat del Crist». Davant la Mare de Déu, Efrem manifesta amb inspiració la seva meravella: «El Senyor va venir a ella per fer-se serf. El Verb va venir a ella per callar al seu si. El raig va venir a ella per no fer soroll. El pastor va venir a ella, i va néixer lanyell, que plora dolçament. El si de Maria ha regirat els papers: Qui va crear tot sha apoderat de tot, però en la pobresa. LAltíssim va venir a ella (Maria), però va entrar humilment. Lesplendor va venir a ella, però vestit amb robes humils. Qui tot ho dóna va experimentar la fam. Qui dóna de beure a tots va patir la set. Nu va sortir della, qui tot ho revesteix (de bellesa)» (Himne «De Nativitate» 11, 6-8). Per expressar el misteri del Crist, sant Efrem utilitza una gran varietat de temes, dexpressions, dimatges. En un dels himnes posa en relació Adam (al Paradís) amb el Crist (en lEucaristia). «Va ser clos amb lespasa del querubí, fins a deixar tancat el camí de larbre de la vida. Però per als pobles, el Senyor daquest arbre sha lliurat ell mateix com a aliment, com a oblació (eucarística). Els arbres de lEdèn van ser donats com a aliment al primer Adam. Per nosaltres el jardiner del Jardí en persona es va fer aliment per a les nostres ànimes. De fet, tots nosaltres havíem sortit del Paradís junt amb Adam, que ho va deixar a lesquena. Ara que ha estat retirada lespasa, amb la creu per llança hi podem tornar» (Himne 49, 9-11). Per parlar de lEucaristia, Efrem utilitza dues imatges: les brases o el carbó ardent, i la perla. El tema de les brases està pres del profeta Isaïes (Cf. 6, 6). És la imatge del serafí, que agafa les brases amb les tenalles i frega simplement els llavis del profeta per purificarlos; el cristià, al contrari, toca i digereix les mateixes Brases, el mateix Crist: «En el teu pa samaga lEsperit, que no pot digerir-se; en el teu vi hi és el foc, que no pot beures. LEsperit en el teu pa, el foc en el teu vi: aquesta és la meravella acollida pels nostres llavis. El serafí no podia acostar els seus dits a les brases, a les quals els llavis dIsaïes només van poder acostar-se; ni els dits les van agafar, ni els llavis les van digerir; però el Senyor ens ha concedit a nosaltres ambdues coses. El foc va descendir amb ira per destruir els pecadors, però el foc de la gràcia descendeix sobre el pa i allí roman. En comptes del foc que va destruir lhome, hem menjat el foc en el pa i hem estat salvats» (Himne «De Fide», 10, 8-10). Un exemple més dels himnes de sant Efrem de Nísibis, on parla de la perla com a símbol de la riquesa i de la bellesa de la fe: «Vaig col·locar (la perla), germans, en la palma de la meva mà per poder examinar-la. La vaig observar per tots els costats: tenia el mateix aspecte des de tots ells. Així és la cerca del Fill, inescrutable, perquè és totalment lluminosa. En la seva limpidesa, vaig veure el Límpid, que no sopaca; en la seva puresa, vaig veure el símbol del cos del nostre Senyor, que és pur. En el seu caràcter indivisible, vaig veure la veritat, que és indivisible» (Himne sobre la Perla 1, 2-3). La figura dEfrem de Nísibis continua sent plenament actual per a la vida de diverses Esglésies cristianes. El descobrim en primer lloc com a teòleg, que a partir de la Sagrada Escriptura reflexiona poèticament en el misteri de la redempció de lhome realitzada pel Crist, Verb de Déu encarnat. Fa una reflexió teològica expressada amb imatges i símbols agafats de la natura, de la vida quotidiana i de la Bíblia. Efrem confereix a la poesia i als himnes per a la Litúrgia un caràcter didàctic i catequètic; es tracta dhimnes teològics i, al mateix temps, adequats per ser recitats en el cant litúrgic. Efrem se serveix daquests himnes per difondre, amb motiu de les festes litúrgiques, la doctrina de lEsglésia. En passar del temps, shan convertit en un instrument catequètic summament eficaç per a la comunitat cristiana. És important la reflexió dEfrem de Nísibis sobre el tema de Déu creador: en la creació no hi ha res aïllat, i el món és, junt amb la Sagrada Escriptura, una Bíblia de Déu. En utilitzar de manera equivocada la seva llibertat, lhome regira lordre del cosmos. Per a Efrem de Nísibis, atès que no hi ha Redempció sense Jesús, tampoc no hi ha Encarnació sense Maria. Les dimensions divines i humanes del misteri de la nostra redempció es troben en els escrits dEfrem; de manera poètica i amb imatges fonamentalment de les Escriptures, anticipa el rerafons teològic i en cert sentit el mateix llenguatge de les grans definicions cristològiques dels concilis del segle V. Efrem de Nísibis, honorat per la tradició cristiana amb el títol de «cítara de l´Esperit Sant», va decidir romandre diaca de lEsglésia durant tota la vida. Va ser una opció decisiva i emblemàtica: va ser diaca, és a dir servidor, ja sigui al ministeri litúrgic, ja sigui de manera més radical en lamor al Crist, cantat per ell de manera sense igual, ja sigui en la caritat als germans, als qui va introduir amb mestria excepcional en el coneixement de la Revelació divina.
