Benvolguts germans i germanes, El sant bisbe Ambròs, del qui us parlaré avui, va morir a Milà la nit del 3 al 4 dabril de lany 397. Era lalbada del dissabte sant. El dia abans, cap a les cinc de la tarda, shavia posat a resar, postrat al llit, amb els braços oberts en forma de creu. Daquesta manera participava en el solemne tridu pasqual, en la mort i en la resurrecció del Senyor. «Nosaltres vèiem que es movien els llavis, testifica Paulí, el diaca fidel que per invitació dAgustí va escriure la seva «Vida», però no escoltàvem la veu». De cop i volta, semblava que la situació arribava a la fi. Honorat, bisbe de Verceli, que ajudava Ambròs i que dormia al pis de sobre, es va despertar en escoltar una veu que li repetia: «Aixecat aviat! Ambròs és a punt de morir». Honorat va baixar immediatament -segueix explicant Paulí- «i li va oferir el Cos sant del Senyor. Només prendrel, Ambròs va lliurar lesperit, duent-se amb ell el viàtic. Daquesta manera, la seva ànima, alimentada per la virtut daquest menjar, gaudeix ara de la companyia dels àngels» («Vida» 47). Aquell divendres sant de l´any 397 els braços oberts dAmbròs moribund expressaven la participació mística en la mort i resurrecció del Senyor. Era lúltima catequesis: en el silenci de les paraules, seguia parlant amb el testimoniatge de la vida. Ambròs no era ancià quan va morir. Ni tan sols arribava als seixanta anys, ja que va néixer entorn de lany 340 a Trèveris, on el seu pare era prefecte de la Gàl·lia. La família era cristiana. En morir el pare, la mare el va dur a Roma, essent encara un noi, i el va preparar per a la carrera civil, donant-li una sòlida educació retòrica i jurídica. Cap a lany 370 li van proposar governar les províncies dEmilia i Ligúria, amb seu a Milà. Precisament allí bullia la lluita entre ortodoxos i arrians, sobretot després de la mort del bisbe arrià Ausenci. Ambròs va intervenir per a pacificar els esperits de les dues faccions enfrontades, i la seva autoritat va ser tal que, tot i que tan sols era un simple catecumen, va ser proclamat pel poble bisbe de Milà. Fins aleshores, Ambròs era el magistrat més alt de lImperi a lItàlia del nord. Molt preparat culturalment, però desproveït del coneixement de les Escriptures, es va posar a estudiar-les amb fervor. Va aprendre a conèixer i a comentar la Bíblia mitjançant les obres dOrígenes, lindiscutible mestre de la «escola dAlexandria». Daquesta manera, Ambròs va portar a lambient llatí la meditació de les Escriptures iniciada per Orígenes, començant a Occident la pràctica de la «lectio divina». El mètode de la «lectio» va arribar a guiar tota la predicació i els escrits dAmbròs, que sorgeixen precisament de lescolta orant de la Paraula de Déu. Un inici cèlebre duna catequesis ambrosiana mostra egrègiament la manera com el sant bisbe aplicava lAntic Testament a la vida cristiana: «Quan hem llegit les històries dels Patriarques i les màximes dels Proverbis, hem afrontat cada dia la moral -diu el bisbe de Milà als catecúmens i als neòfits- perquè, formats per ells, us acostumeu a entrar en la vida dels Pares i a seguir el camí de lobediència als preceptes divins» («Els misteris» 1,1). En altres paraules, els neòfits i els catecúmens, segons el bisbe, després dhaver après lart de viure moralment, podia considerar-se que ja estaven preparats per als grans misteris de Crist. Daquesta manera, la predicació dAmbròs, que és el cor de la seva ingent obra literària, sinicia amb la lectura dels llibres sagrats («els Patriarques», és a dir, els llibres històrics, i «els Proverbis», és a dir, els llibres sapiencials), per a viure segons la Revelació divina. És evident que el testimoniatge personal del predicador i l´exemplaritat de la comunitat cristiana condicionen leficàcia de la predicació. Des d´aquest punt de vista és significatiu un passatge de les «Confessions» de sant Agustí. Aquest havia anat a Milà com a professor de retòrica; era escèptic, no cristià. Cercava, però no era capaç de trobar realment la veritat cristiana. Al jove retòric africà, escèptic i desesperat, no li van moure les homilies dAmbròs a convertir-se definitivament (tot i que les apreciava molt). Va ser més aviat el testimoniatge del bisbe i de lEsglésia milanesa, que resava i cantava, com un sol cos. Una Església capaç de resistir la prepotència de lEmperador i de la seva mare, que els dies primers de l´any 386 havien tornat a exigir lexpropiació dun edifici de culte per a les cerimònies dels arrians. A ledifici que havia de ser expropiat, explica Agustí, «el poble devot vetllava, disposat a morir amb el bisbe». Aquest testimoni de les «Confessions» és preciós, perquè palesa que alguna cosa sestava movent en la intimitat dAgustí, qui segueix dient: «I nosaltres també, encara que érem tebis, participàvem de lexcitació de tot el poble» («Confessions» 9, 7). De la vida i de lexemple del bisbe Ambròs, Agustí va aprendre a creure i a predicar. Podem fer referència a un sermó famós de lAfricà, que va merèixer ser citat molts segles després en la Constitució conciliar «Dei Verbum»: «És necessari -adverteix de fet la «Dei Verbum» en el n. 25- que tot el clergat, sobretot els sacerdots de Crist i els altres que com els diaques i catequistes es dediquen legítimament al ministeri de la paraula, se submergeixin en les Escriptures amb assídua lectura i amb estudi diligent, perquè cap dells resulti i aquí ve la cita dAgustí, predicador buit i superflu de la paraula de Déu que no lescolta en el seu interior». Havia après precisament dAmbròs aquest «escoltar linterior», aquesta assiduïtat amb la lectura de la Sagrada Escriptura amb actitud doració per a acollir-la realment en el cor i assimilar la Paraula de Déu. Benvolguts germans i germanes, voldria presentar-vos una mena d«icona patrística» que, interpretada a la llum del que hem dit, representa eficaçment el cor de la doctrina dAmbròs. En el mateix llibre de les «Confessions», Agustí narra la trobada amb Ambròs, certament una trobada de gran importància per a la història de lEsglésia. Escriu textualment que, quan visitava el bisbe de Milà, sempre el veia envoltat d´un munt de persones plenes de problemes, per qui sescarrasava per a atendre les seves necessitats. Sempre havia una llarga fila que esperava parlar amb Ambròs per trobar en ell consol i esperança. Si Ambròs no era amb ells, amb la gent (i això succeïa en brevíssims espais de temps), o estava alimentant el cos amb el menjar necessari o lesperit amb les lectures. Aquí Agustí canta les meravelles, perquè Ambròs llegia les escriptures amb la boca tancada, només amb els ulls (Cf. «Confessions». 6, 3). De fet, en els primers segles cristians la lectura només es concebia per a ser proclamada, i llegir en veu alta facilitava també la comprensió a qui llegia. El fet que Ambròs pogués passar les pàgines només amb els ulls és per a sant Agustí una capacitat singular de lectura i de familiaritat amb les Escriptures. Doncs bé, en aquesta lectura, en la qual el cor sesmerça per arribar a la comprensió de la Paraula de Déu -aquesta és la «icona» de què estem parlant-, es pot entreveure el mètode de la catequesi dAmbròs: la mateixa Escriptura, íntimament assimilada, suggereix els continguts que cal anunciar per assolir la conversió dels cors. Daquesta manera, segons el magisteri dAmbròs i dAgustí, la catequesi és inseparable del testimoniatge de vida. Pot servir també per al catequista el que vaig escriure en la «Introducció al cristianisme» sobre els teòlegs. Qui educa en la fe no pot córrer el risc de presentar-se com una mena de clown, que recita un paper «per ofici». Més aviat, utilitzant una imatge dOrígenes, escriptor particularment apreciat per Ambròs, ha de ser com el deixeble estimat, que va recolzar el cap en el cor del Mestre, i allí va aprendre com pensar, parlar, i actuar. En acabat, el veritable deixeble és qui anuncia lEvangeli de la manera més creïble i eficaç. Com lapòstol Joan, el bisbe Ambròs, que mai es cansava de repetir: «”Omnia Christus est nobis!; El Crist és tot per a nosaltres!», segueix sent un testimoni autèntic del Senyor. Amb les mateixes paraules, plenes damor per Jesús, acabem així la nostra catequesi: «Omnia Christus est nobis!. Si vols guarir una ferida, ell és el metge; si estàs bullint de febre, ell és la font; si estàs oprimit per la iniquitat, ell és la justícia; si tens necessitat d´ajuda, ell és la força; si tens por a la mort, ell és la vida; si desitges el cel, ell és el camí; si ets en les tenebres, ell és la llum. Tasteu i vegeu que bo és el Senyor, benaurat l´home que espera en ell!» («De virginitate» 16,99). Nosaltres també esperem en el Crist. Així serem benaurats i viurem en la pau.
