Data: 27 de juliol de 2025
Recordant un d’aquells camins esmentats la setmana passada, el de la saviesa popular, recupero una dita molt coneguda, que em va com anell al dit pel que vull explicar ara, «a poc a poc i bona lletra».
El camí de la vida diocesana no es mesura només per les estadístiques. De vegades aquests exercicis comptables són útils i ajuden, però cal dir que hi ha factors de l’evangeli, de la fe i de l’Església que són difícils de mesurar. Les xifres no arriben a encabir en elles mateixes realitats com l’alegria, el dolor, l’amor, l’esperança… El fet de reduir la realitat a unes xifres, per molt precises que puguin ser, no deixa de ser quelcom forçat quan ens referim al misteri de Déu.
Alguns, potser, en l’inici d’aquest camí diocesà que emprenem esperen una major concreció, com si es tractés d’una xifra que esperem al final d’un plantejament matemàtic. S’accepta la petició. Amb tot, hi poso un «però», sense que això vulgui ser un «amagar el cap sota l’ala», o «una sortida per la tangent», o un «fugir d’estudi». Tothom sap que és important detectar les necessitats i precisar els objectius. Això és obvi. En aquest sentit, haig de fer esment amb goig de l’assemblea diocesana que va tenir lloc el passat mes de maig. A mi em va servir per apropar-me per primera vegada a la diòcesi, d’una manera més real. De fet, però, a tots ens va servir per seguir forjant complicitats i anhels de sinodalitat. Només així, des del compartir, des l’escoltar-nos i des de la pregària conjunta, que és sempre silenci i acció, lloança i petició, anirem convertint-nos més en l’Església que Déu vol que siguem.
En tot cas, sense defugir la qüestió abans plantejada, de fet, però, ara no vull respondre sobre «el què», sinó sobre «el com». Ho dic amb cura i sense voler caure en cap plantejament superficial: els programes ens venen donats per la vida mateixa. No ens fan por els objectius, siguin quins siguin, però potser ens cal afrontar amb més atenció la manera d’encarar-los.
L’Esperit Sant ens indica «el com», és a dir, l’estil amb el qual hem d’anar recorrent el camí de la vida. Així, anant «a poc a poc» i fent una «bona lletra», ens referim a una manera d’actuar concreta. Parlem de la cura i la tendresa.
El papa Francesc va parlar de la revolució de la tendresa, per l’encarnació de Jesucrist, el Fill de Déu. La presència de Jesús ens porta a valorar aquella manera de fer per la qual les persones, és a dir, tots nosaltres som respectats, dignificats i acompanyats. Jesucrist ha actuat d’aquesta manera, amb finesa. Proposar la nostra missió des de la cura, ens activa a no valorar els nostres plantejaments pastorals únicament des de l’expertesa o des de la solvència d’una teoria determinada. Ho direm sempre, no som una empresa, som una família, millor dit, «una família de famílies». Ens hem d’enginyar la manera d’acompanyar des de la tendresa processos i situacions diversos. Que ningú perdi la paciència, ans el contrari, que la demani sempre.
La cura ens fa superar els nostres aïllaments, provocats molt sovint, diguem-ho tot, per les nostres pors. La tendresa no és quelcom inconsistent, tot el contrari, es tracta d’una enteresa interior fonamentada en l’Esperit, Aquell que de manera amagada no s’allunya mai dels qui viuen estimant. A més a més, que ningú oblidi que és objecte de la tendresa de Déu, per tant, siguem-ho també nosaltres pels qui ens envolten, sobretot pels més desafavorits, aquells que es troben als marges de la vida.
