Data: 21 de desembre de 2025
Estimats germans i germanes:
Cada any, quan la llum de l’esperat temps d’Advent comença a obrir-se pas entre les nostres presses, torno a sentir que una cosa sagrada em parla a cau d’orella i desperta un record inesborrable dins meu. Des de ben petit, l’arribada de Nadal era sempre un llindar lluminós, una làmpada de llum suau que em recordava que Déu era a prop. M’imaginava a Jesús naixent en tots els portals del món, en els bressols de les llars abandonades i en aquelles ferides que, ocultes entre les llums, ningú no veu.
En la meva família, Nadal mai no va ser un espectacle grandiós, sinó un temps sigil·lós embolicat d’amor. Recordo la meva mare preparant-ho tot amb una cura gairebé sacramental: les estovalles netes per a la taula, una espelma gastada que reservava per a la Nit de Nadal, el petit pessebre que els meus germans i jo col·locàvem com si fos el tresor més fràgil del món… La meva mare, sense dir-ho, ens va ensenyar que Jesús no neix entre el soroll que no sent o en l’estrèpit d’un instant, sinó en els detalls que ningú no aplaudeix, en aquests gestos amagats que transformen completament una llar. Aquí, en aquesta paciència seva que no desconfiava perquè se sabia resguardada per la tendresa d’un Déu profundament bo, començava cada any el meu veritable Nadal.
Nadal és un record permanent d’amor, i també de fe. De què ens serveix adorar el Fill de Déu si no som capaços d’estremir-nos davant els petits que venen al món sense un nom, sense una llar o sense una abraçada que els rebi? No es pot contemplar el naixement de Déu sense mirar els nadons que avui continuen naixent a la intempèrie, en llocs abandonats, en hospitals on ningú no els reclama, en països on el so de les bombes és l’única cançó de bressol que escolten… Nens que neixen al carrer, gairebé en un portal, igual que Crist. En ells, Déu torna a triar la fragilitat com a casa, el fred com l’alè, el silenci com a confiança. En ells, Betlem es repeteix com un lloc de culte. En ells, la nit torna a obrir-se per a deixar passar una llum més forta que tota desesperança.
Cada naixement malaguanyat és una pregunta dirigida a la nostra fe. Cada bressol buit és un evangeli ple de manaments que ens demana ser llegit. Cada xiquet o xiqueta no acompanyat és un Betlem sense Josep, sense Maria, sense pastor, sense Reis Mags… Perquè el pessebre no es troba només en les nostres parròquies; està en els barris sense llum, als hospitals, en els orfenats, a les cases sense sostre on falta un tros d’esperança. Està en aquests nens que Déu ens confia sense demanar-nos permís. Allí on sospira l’eternitat i ens mira el mateix Déu, Crist torna a néixer. Aquest Nadal, aprenguem —com la meva mare en aquells anys— a preparar el naixement de Jesús amb gestos que no busquen aplaudiments: una visita, un plat compartit, una abraçada. Perquè Nadal no comença quan les llums s’encenen, sinó quan el cor es torna capaç de fer lloc al rebutjat. Allí on un nen pateix, Déu torna a néixer.
Feliç i Sant Nadal!
